dimecres, 29 de juny de 2016

Comiat Aina Mestre

Acab de complir 60 anys. No em pensava que això arribàs tan aviat. Se'm presenten barrejades la sensació de no haver aprofitat cada moment, la comprovació de la igualtat davant el pas del temps, la inevitable idea de "qui sap si hauria d'haver fet algunes coses d'una altra manera" ... i la jubilació!

Poc més de dos mesos és el que em queda per deixar de ser professora d'institut. Aquesta era la professió que, quan de joveneta m'ho demanaven, responia que volia ser.

Quin privilegi, idò, haver exercit durant 37 anys la feina que vaig triar quan en tenia 14 o 15. Just ara!


La meva vida laboral no ha estat gaire moguda geogràficament. He estat a tres instituts, sense comptar quinze dies al Politècnic mentre em presentava a les oposicions, que excepcionalment varen ser a l'octubre.

Els tres centres – IFP Francesc de Borja Moll de Palma, IFP Pere de Son Gall de Llucmajor i IES Felanitx- s'han anat succeint paral·lelament als canvis personals i familiars.


Resulta curiós que la meva estada en aquests centres ha coincidit amb el seu bateig: vaig inaugurar l'institut F.B.Moll amb la presència de l'il·lustre lingüista homenatjat; vaig assistir al bateig del centre de Llucmajor que es va veure envoltat de tota una sèrie d'activitats per donar a conèixer el personatge Pere de Son Gall, l'inventor de l'autogiroavió, i vaig viure el canvi de nom de l'institut Felanitx, abans Mare de Déu de Sant Salvador, no gens absent de polèmica.


Els meus inicis laborals coincideixen també més o menys amb el començament de la democràcia i per tant amb el principi d'una abusiva alternança de lleis d'educació : LOEC, LODE, LOGCE, LOPEG, LOCE, LOE, i encara hauré estat a temps a tastar la LOMCE.


Dels 23 als 27 anys, la meva estrena a l'IES F. Borja Moll, totalment novella, va suposar la iniciació en tots els aspectes que al llarg dels anys han estat l'eix de la meva feina: el contacte enriquidor amb adolescents, la relació amb moltes persones que no hauria conegut mai, el començament d'amistats que ho seran per a tota la vida i la dedicació a una tasca privilegiada: la llengua catalana i la literatura. Privilegiada perquè el seu impartiment no només és una feina sinó una manera de pensar, una ideologia i un sentiment de país molt real.


Durant els primers quatre anys, amb un horari que ara em pareixeria demencial – matí, horabaixa i vespre- i que, per altra banda m'agradava molt- vaig tenir alumnes gairebé tan grans com jo i algun de major. Vaig començar sense saber imposar-me gens, no sabia ben bé què significava ser tutora, ni posar notes, ni prendre decisions... Les primeres classes eren molt especials per la falta d'experiència i de materials i sobretot perquè, tractant-se del primer curs en què la llengua catalana era obligatòria , es convertien en una lluita verbal per convèncer els alumnes que el mallorquí és català. Aquest aprenentatge va succeir al mateix temps que descobria una gran quantitat d'activitats "extraescolars" amb el professorat. Molts érem fadrins i sense cap compromís ni sentimental – no teníem parella- ni econòmic -no teníem hipoteques- ni familiar – vivíem a pisos amb companys. No puc distingir en aquests primers anys la gresca de l'escola.

Tot plegat un molt bon record.


Després d'aprovar les oposicions, als 27 anys i fins als 39, vaig formar part del Pere de Son Gall.

La meva maduració quant a responsabilitat es va haver d'accelerar perquè em vaig trobar amb un institut innovador que, per una part, s'acabava d'inscriure al grup de centres de l'estat en què es començava a aplicar l'anomenada REM i, a més, estrenava una forma de funcionament a través de comissions. Tot el professorat participava en alguna i les decisions es prenien en assemblea setmanal. Associi aquests anys a projectes interdisciplinars, viatges a Madrid, a València i a Menorca, visites a centres de Mallorca per explicar com funcionava la Reforma, coordinacions al CEP i molta relació amb professorat d'altres centres...i per altra banda a festes, actuacions, dinars, jocs de cartes, viatges de cotxe compartits, viatges d'estudi, excursions, acampades...sopars i molts d'amics.

Va ser durant aquests dotze anys que vaig passar de viure a Palma a viure al Port, de ser fadrina a ser casada, vaig tenir els meus dos fills, que varen anar a l'Escoleta Municipal Fada Morgana de Llucmajor i a través d'ells hi vaig fer bons amics per a sempre.



I de dos centres d'una cinquantena de professors, el 1995 vaig arribar a l'Institut de Felanitx, amb una població de més de mil persones, entre les quals retrobava amigues, companyes de pis, antics companys i coneguts del poble i feia noves coneixences de professorat i d'alumnes que també veuria dins la meva vida diària. Durant vint-i-un anys, s'ha arribat a convertir en una segona casa, sobretot el departament que anomenam de vegades "ca nostra". La relació de canvis de directiva, de lleis, d'experimentacions són innombrables. Em ve de gust reviure, una barreja desordenada de mots que consider especials: canvi de nom del centre, projecte lingüístic, Revista No Diguis Dois, aniversari del centre, PALIC, grups flexibles, Mural Barceló, Biblioteca Nadal Batle, aula matèria, homenatges a poetes, reformes del centre, carril bici, vagues, retallades, manifestacions, visita de Matas, correllengües, concerts, foguerons, Blog No diguis dois¨... Tot plegat un bolic de records per dur-me'n.



I no podria haver tengut un acabament millor que treballar el darrer any amb el plaer de veure el canvi de govern, de creure en la possibilitat de recuperar tot allò que quatre anys nefasts han estat a punt de fer desaparèixer i de constatar la importància que va demostrar tenir la comunitat educativa en la societat mallorquina. Per res del món donaria totes les emocions que vàrem viure durant aquest darrer període.


La pèrdua de tot aquest enfilall de vivències i de la feina diària de classe, moltes vegades cansada i desagraïda, però moltes més agradable i emocionant, és el que em provoca més enyorança ja des d'ara. Naturalment que m'enyoraré un poc de tot, m'enyoraré sobretot del meu departament i m'enyoraré especialment del "trio" que hem format amb na Francisca Nicolau i na Maria Andreu, que ha ajudat a fer-me més familiar el treball a l'institut. Crec, finalment, que partiré sense estar-ne especialment cansada ni avorrida. Crec que encara hi podria esser un poc més, però per això és que me'n vull anar: sense ni un dia d'amargura. I com que en lloc de deixar-ho tot, tenc la sensació que tot ve amb mi, ho agraesc a tots i a tot.



Moltes gràcies i fins un altre dia!





Juny de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada