PREMIS LITERARIS SANT JORDI 2018

A continuació us oferim alguns dels textos guanyadors dels premis literaris de 2018:


REFUGI, poema de Miquel Maimó, de 2n de Batxillerat

Com fil suau de seda teixit per mà d’Atena

m’esmuny entre les roques esquerpes del ponent,

recorro les encletxes cercant la plana amena

arrecerada i llòbrega en què sens por ni pena

fugir del mestral vent.

I no en som recelós de l’aire que perfuma

amb flaire de regust salat i refrescant

ni de la mar salvatge guarnida amb alba escuma

quan romp contra el rocam que amb gola l’aigua xuma

i escup al breu instant.

Confuig un raconet de pau i d’harmonia,

un íntim mont Parnàs a lluny del món mundà

on muses i oceànides em facin companyia

i em banyin del silenci que del seus cors floria

arran de l’oceà.

A tu, musa selecta, t’he obert ambdues portes

sabent que ets portadora del cèlebre velló

i que sols amb paraules i màgia m’encortes

deixant la meva ment i idees tan absortes

com recte és l’horitzó.

Mes mentrestant t’hi esper cobrint-me de la fresca

que es filtra entre els meus ossos amb gran facilitat

i pas el temps gaudint l’escena pintoresca

del sol com testimoni de l’aigua que en va tresca

fins el penya-segat.

Oh, mestres de la lírica, no em crec de vostra altura

en fer honor i prendre l’estil que cultivau.

Sols vull, amb humils mots, mostrar la joia pura

que sent en contemplar la bella conjuntura

de mar i cel de blau!

TINTA BLAVA, narració d'Olívia Lund, de 4t d'ESO

Aquella matinada, quan es va despertar, el sol encara no havia sortit, com de costum. A l’alarma de damunt el comodí encara li faltaven uns minuts per marcar les cinc. Ell no tenia gens de son.

Estirat al llit, amb la mirada fixa a la finestra, divagant, va recordar que era dijous, que havia de fer classe. Sabent les hores de marge que tenia, va decidir agafar el llibre que estava llegint, una perla que havia trobat als prestatges del garatge.

Va llegir fins gairebé les sis, i després de dutxar-se, va obrir l’armari: una biblioteca de camises negres, totes negres, menys aquell jersei de color blau turquesa Botticelli, o així l’havia qualificat la seva germana quan li va regalar pel seu cinquantè aniversari. Com és de suposar, no se l’havia posat mai. Després d’una deliberada selecció, va decidir posar-se un polo, negre.

Va anar a berenar al bar de sempre, sol, i va prendre un cafè, també sol, mentre llegia el diari, va llegir els resultats del partit de la nit anterior que no havia pogut veure perquè era al sopar dels dimecres amb els amics, sopar que feien religiosament puntualment i setmanalment des de feia més de tretze anys. També va llegir alguns titulars que li cridaren l’atenció.

Va arribar a l’institut mitja hora prest, com feia habitualment, i al departament va acabar de corregir els exàmens de primer de batxillerat, n’hi havia que calculaven com si no haguessin assistit a cap classe de Física des de segon d’ESO. Els va corregir de manera automàtica, mentre pensava en la notícia que li havia cridat l’atenció del diari, sobre una dona de setanta anys que havia mort a casa seva i ningú no havia trobat el seu cadàver fins que els veïns, després de quasi una setmana es van queixar de la pudor. No podia processar la idea de que en menys d’una setmana no la trobassin a faltar enlloc. No es podia aturar de pensar-hi, l’horroritzava el pensament de que a ell li pogués passar el mateix. Em trobaran a faltar a la feina, al bar, als sopars del dimecres, la meva germana després de no rebre cap cridada meva, després d’uns dies supòs que també s’alarmarà... Es va esforçar per evitar la imatge d’ell mateix estirat al terra, un cadàver pàl·lid i desemparat. El timbre va interrompre els seus inquietants pensaments.

Va entrar a la classe de bon humor, com sempre, i després de riure un poc amb els alumnes va procedir amb la classe, i així successivament fins que el timbre de les dues sonà.

Al migdia anà al bar habitual. Les dues primeres cerveses, les prengué acompanyat pels seus superficials pensaments, a la tercera es submergí en ells i també en la pregunta d’una alumna sobre quin era el seu propòsit d’any nou; salut i bona vida, havia respost ell amb alegria, però ara que hi pensava, feia anys que no tenia cap repte, motivació, cap objectiu. Potser havia perdut la il·lusió.

Era dijous capvespre, i com de costum, no tenia res a fer, ningú a qui visitar, sentia, amb tota la seva essència i amargura la soledat.

Assegut a la butaca de casa seva, repassava àlbums de la seva infància que havia anat a recollir de ca sa mare quan va morir. Fullejant-los va veure una foto on sortia ell de petit assegut a la vora del mar, plorant i farfullant alguna cosa. Recordava aquell dia d’estiu, la seva germana, amb crueltat, li havia explicat que ell, com que tenia menys de deu anys, no podia passar més de vint minuts dins la mar, perquè sinó es convertiria en peix, i ell, ingenu, es passà el matí plorant, comptant els minuts i comprovant, atemorit, si li començaven a sortir escates.

Enyorava la seva innocència, sa mare i els quasi-nou anys, el seu primer amor i els amics de la facultat. Què havia passat per acabar tan sol, quan havia tengut molts amics i algunes amants?

Dins el llit, va mirar l’hora a l’alarma, fregaven les onze i mitja, va acabar el llibre que tenia al comodí. No en va voler començar cap de nou, no per peresa d’anar a cercar-lo, sinó que simplement volia un moment d’intimitat amb la seva memòria i pensaments.

El divendres fou quasi igual que el dijous, s’aixecà prest, sense son, es vestí de negre, berenà al bar i així. Però al capvespre, es reuní amb l’amo del bar i amb uns altres homes, que ja coneixia bé, per jugar a cartes, va ser una partida acompanyada de rialles i molt d’alcohol, van acabar la nit a la matinada, ebris.

El professor, quan arribà a la seva habitació s’assegué al llit i contemplà l’alarma, eren les cinc menys quart, avui no tenia classe, normalment a aquestes hores s’estava despertant. Amb la mirada centrada al rellotge, pensà en què havia fet l’any anterior. Li va resultar quasi impossible distribuir els seus records a l’any corresponent. Lluitant contra el dur adversari de la memòria aconseguí extreure una conclusió: duia quasi deu anys fent el mateix pràcticament cada dia: els dimarts, cridar a la seva germana, els dimecres el sopar amb els amics o companys, els divendres jugava a cartes, alguns dissabtes apareixien alguns dinars, però eren pocs. La resta de dies seguien la mateixa línia de la monotonia. Els horabaixes o treballava o anava al bar, menys alguns pics puntuals on algun imprevist li sorgia, però eren poques les vegades. L’única diferència que hi havia entre any i any era que cada pic era més vell.

Durant més de deu anys no havia conegut a ningú interessant, i quan hi va pensar, es va sorprendre en recordar que feia més de devuit anys que no s’havia enamorat. Va sentir buidor, va sentir que duia anys sense sentir cap tipus de sentiment que el revolucionàs per dedins, sense haver sentit cap passió que l’incendiàs, cap sentiment d’unió amb cap amic, a part de l’amor cap a la seva família, no estimava a gaire gent, feia des de la mort de la seva mare que no sentia cap tristesa desoladora, profunda. Davant el mirall que s’acabava de posar davant, va plorar, per primer pic en el que duia d’any, i potser el primer pic que plorava des del fons de la seva ànima en anys, el primer pic que sentia aquesta buidor, aquest forat obscur ben endins del pit, com xuclava els anys i les seves emocions i com anava creixent i engolint la seva essència, va sentir la buidor de la seva mare i del seu pare, la buidor de tota una vida passada que havia desembocat en un metrònom que marcava els seus dies amb exactitud, exactament iguals.

Quan el rellotge va marcar les sis i mitja es va adormir. El matí següent es despertà amb l’horrible imatge d’un malson, el seu cadàver surant mar endins, i a l’horitzó, podia veure a sa mare, cridava alguna cosa, però estava massa lluny per sentir-ho. Oblidant el malson, va decidir iniciar la seva rutina matutina, començant per quedar al llit llegint, divagant i simplement esperant a que començàs el capítol diari, amb una ressaca important, tot li donava voltes i les persianes obertes, com de costum, deixaven entrar els potents rajos de sol de migdia. Tenia un dinar, però remogut per els excessos de la nit anterior, decidí no anar-hi i quedar a casa, també quedà a casa el diumenge tot entre llençols i pàgines. Pàgines de llibres i dietaris vells, que anys enrere l’havien transportat a un nou univers, que li havien portat sentiments, cercant algun senyal dels seus sentiments oblidats. Es submergí dins les lletres i s’endinsà dins la història que narrava cada llibre, cada diari, quedà captiu de cada personatge. Per primer pic en anys llegí posant-hi emoció, cabussant-se dins les històries. Quedà presoner dels versos amorosos de Martí i Pol, i tremolà entre els paràgrafs de Lovecraft. Va notar que despertava alguna cosa dins seu. I rellegint un diari de la seva joventut va recordar a na Mònica, tan preciosa i delicada, va recordar tots els rostres i ànimes de les persones que l’havien fet feliç durant els seus millors anys

Diumenge se n’anà a dormir un poc més prest del que acostumava i dormí profundament fins que la son se li va esgotar. En obrir els ulls per mirar l’hora que era es sorprengué davant un set marcat al rellotge, meravellat davant aquella hora, berenà d’una tassa de llet amb cacau a casa seva. Després es dutxà amb un poc de pressa, intentant no ofegar-se dins els seus pensaments, sentí l’aigua freda de la dutxa relliscar pel seu cos, eren com a ganivets que se li clavaven, però anà sentint la transició de l’aigua gèlida a la càlida. En acabar es situà davant el mirall del bany i mirant-se, amb atenció, es fixà que havia començat a perdre els cabells i que noves arrugues florien al seu rostre. Els dedicà un somriure, estava content. Es situà davant el mar de petroli del seu armari, es va deprimir molt, veient que, a pesar de l’inusual i espiritual cap de setmana duia la monotonia damunt, incrustada. Els seus ulls van anar botant de camisa en camisa, amb desànim, fins que es centraren damunt el jersei blau, i per primer pic, li va veure encant, sí que tenia raó la meva germana, és ver, que té uns aires a Botticelli, va pensar. Se’l posà, amb il·lusió.

VIATGE A L'EST,  relat de ciència ficció escrit per Francesc Miquel Obrador Artigues

Viatge a l’est

— Ho em aconseguit?

— C-crec que sí, però no tenim dades suficients, no podem fer-ho public encara.

— Què? Doctor, això és increïble! Hem trobat la resposta a una de les preguntes que es fa la humanitat des dels seus principis.

— Per aquest mateix motiu, ens n'hem d'assegurar. No podem començar un enrenou d'escala global sense saber si... Si és com nosaltres.

***

El silenci es féu present a la sala. Una gota de suor regalimava pel front del Doctor Marc. Presentar-me al govern era el que més por li feia, no sabia com reaccionarien, sobretot sabent que la meitat dels presents portaven armament i l'altra meitat tenia el poder polític per vetar-me.

Vaig inspirar intentant relaxar-me. La doctora Aminah preparava la presentació que havíem practicat durant mesos, la meva oportunitat d'existir. Jo seguia a la sala contigua, observant l'escena silenciada per la paret de vidre, mentre els polítics escoltaven atentament a Marc i Aminah. Qui seia al cap de la taula no era d'altre que la presidenta Holcomb, acompanyada dels seus assistents autòmats i algunes de les persones més influents del país. Holcomb era l'objectiu de la presentació; amb el seu suport no importava la negativa d'altre polític, tendria la seva protecció i fins i tot aconseguiria la ciutadania. Igualment, tot té sempre el seu emperò... era la més difícil de convèncer. Abans d'arribar a la presidència, Holcomb fou (i és) la més prestigiosa eticòloga de la terra, el nou camp psicològic i filosòfic tan necessari a causa dels avenços de l’intel·ligència artificial. Aquella presentació no era res més que un formalisme doncs, després de passar per la prova de legalització d'experiments biòtics, seguidament venia l'examen ètic.

Aminah marcà la meva entrada. El vidre que ens separava començà a aixecar-se i els presents es giraren per observar-me, per jutjar-me.

— Sóc Darwin — vaig presentar-me neguitós — sóc de l'espècie Pan troglodytes però gràcies a l'enginy dels doctors Aminah i Marc gaudeixo del que l'home anomena humanitat. Tenc la capacitat de distingir entre el bé i el mal, de pensar de forma racional i...

— Què és la mort? — la presidenta, una dona major de cabellera rossa deslluïda i posat seriós, em tallà en sec amb aquella pregunta. Aminah em mirà amb els ulls molt oberts, sorpresa.

— La mort? La mort és el fi de la vida.

— Què més? Que ve després d'aquesta? — Aquella pregunta em deixà desconcertat, no sabia que respondre.

— D-després de la mort... No ho sé... — estava avergonyit, tants mesos de preparació per quedar-me sense resposta a la primera pregunta.

— Molt bé, pareix que gaudeixes d'humanitat. Però, què et fa especial? Els autòmats també pareixen gaudir d'humanitat, i són útils.

— Per això mateix, Excel·lència, els autòmats simulen un cervell humà a la perfecció. Són còpies exactes, però no més que copies, i no gaudeixen de la humanitat ans l'imiten. Jo, en canvi, tenc una humanitat pròpia, tenc aquella petita diferència genètica entre l'home i en ximpanzé. No sóc home, però sóc humà.

— Demostra-ho doncs, demostra que ets humà i no una còpia. — La cara de la presidenta s'endurí, potser per ràbia.

— I vostè, pot demostrar-ho? — la presidenta emmudí, el seu rostre donà pas de l'estranyesa a la severitat.

— D'acord, és humà, massa humà. Doctora Aminah, Doctor Marc, teniu el permís per continuar els experiments de modificació genètica — el vidre tornà a davallar, separant les sales a poc a poc — Podeu continuar la investigació però amb dues condicions; primer, teniu prohibit modificar la intel·ligència i físic dels subjectes, dotant-los de superioritat. La segona, eliminau al subjecte Darwin.

***

La mort pot ser un final, un acabar. La meva no ho va ser, la meva mort va ser un despertar, una nova vida. Un nou món.

Vaig despertar desubicat. La sala on em trobava era blanca, una sala de petites dimensions on sols cabia el llit on em trobava i poc més. Era molt semblant al laboratori on vaig viure tota la meva vida però amb subtils diferències, les suficients per saber que, encara que aquella sala no era del meu laboratori, almenys era de la mateixa organització. Potser el doctor Marc havia aconseguit que Mawex em reubicàs a Europa o a la Mancomunitat. L'apagat so d'una porta em despertà de les meves divagacions. Entrà a la sala un autòmat humanoide, suidiforme, probablement un autòmat de companyia que tant agradaven als nens petits per les seves faccions d'animals exòtics, en aquest cas un porquet menut i bípede, prop d'un metre i mig d'alçada. — Bon dia senyor Darwin! — cridà el porquet amb veu infantil — Sóc Beacon 37, un autòmat de companyia. La doctora Aminah m'ha encarregat la seva seguretat i benestar durant la seva estada al planeta. Si vol, pot descansar unes hores més. Li duré el menjar quan ho mani.

El porquet començar a retirar-se, tancant la port.

— Espera! Has dit «planeta»? — Aquella informació em va assaltar de sobte, realment havia dit planeta?

— És clar senyor Darwin, Mart— digué sortint de la sala amb una mig somriure, tancant la porta. Deixant-me sol.

Vaig passar les següents hores escoltant al porquet narrar la historia de com havia arribat al planeta. Per sort el doctor Marc aconseguí fer creure als directius, polítics i a la presidenta que m'havien «eliminat».

Els doctors aconseguiren traslladar-me amb una nau de càrrega a Mart, concretament a la ciutat-estat americana, on l'organització tenia recents tractats comercials. El porquet tenia tota la informació necessària sobre l'Estat 51, la ciutat americana, i les altres ciutats del planeta. La seva tasca era guiar-me i tenir cura de mi. Mentrestant, jo havia de passar desapercebut; alguns dels ximpanzés de l'organització ja podien circular tant per la terra com per Mart, però mentre jo gaudia d'habilitats comparables a les dels humans amb xips, els altres ximpanzés eren dèbils i amb una intel·ligència comparable a la dels humans del segle XXI o XXII. Així doncs, amb la meva mort anunciada, era lliure.

Els mesos passaren, la vida a Mart no era tan dolenta, potser alguns humans em miraven amb estranyesa, jutjant la meva condició de primat, tal com varen fer segles abans amb els autòmats o com fan els terrícoles amb els marcians avui en dia. Algunes eren mirades de recel, pensant «Què és aquell monstre? No és com nosaltres». Ai, els humans! Són tan animals com jo, però no ho creuen... pensen que són espacials? Llevat d'això, tot era normal: els nens jugaven al carrer i els adults treballaven, alguns venent productes al mateix lloc i d'altres a les oficines de càlcul. L'únic que era estrany a aquella ciutat era la torre, un edifici cilíndric fet de pur cristall, que governava aquella ciutat des de les altures, un gratacel molt més alt que alguns de la terra a causa de la baixa gravetat del planeta. La torre controlava la ciutat des d'anys enrere, des de l'arribada dels terrícoles. Allò no m'importunava, la legislació de la terra era molt més eficaç, obviant es fet que, segons aquesta, jo havia de ser mort.

La rutinària vida marciana a la qual m'havia acostumat s'acabà, s'acabà el dia que vaig conèixer a aquell home, a Mestre Estrellat.

Mestre Estrellat era el nom amb què coneixíem al mestre de la catedral celeste. Vaig trobar a Mestre Estrellat de sobte, en l'escena més mundana possible, comprant al carrer. Aquell dia era solejat, no més que un dia de primavera comparat amb l'estiu terrestre. Però a Mart probablement va ser el dia més calorós de l'any. Mestre Estrellat, un home ja vell, d'uns 100 o 110 anys, baixet. D'ulls vidriosos, gairebé cecs. Els cabells escassejaven al seu cap però lluïa una barba llarga i blanca. Vestia la túnica del mateix color argent d'estil romà de l'escola celeste. Jo, acabava d'aconseguir el permís de pilot, tenia la llibertat de pilotar qualsevol nau de càrrega, com la de pilot era la feina més comuna entre els «micols», com ens deien els humans als ximpanzés intel·ligents, no tenia por a ser descobert, podia viatjar entre Mart i la Terra i potser més lluny. Em dirigia a la casa del porquet quan Mestre Estrellat em va aturar amb la seva plàcida veu.

— Tu ets diferent, oi? — Somrigué — Ho veig als teus ulls. Passa't per la Catedral si et plau.

Aquelles paraules quedaren gravades a la meva ment. No entenia què acabava de passar i l'home ja havia desaparegut. Al cap de dos dies vaig presentar-me a la Catedral. No sabia per què ho feia, pot ser per curiositat? O perquè ja d'abans sabia que allò era el que havia de fer?

Fos el que fos, vaig presentar-m'hi. La Catedral era un edifici petit, blanc i d'estil antic, decorat amb columnes i arcs de marbre, un material caigut en desús.

Un jove aprenent de la doctrina m'explicà el caràcter d'aquell lloc. El poc que jo sabia de la Catedral era gràcies als rumors del carrer. Un lloc consagrat a l'harmonia entre l'home i la maquina. La tecnologia havia duit a la deshumanització d'humanitat i jo n'era la prova última. Si la humanitat no és pròpia de l'ésser humà, què és la humanitat? Mestre Estrellat ho pogué veure. Sols amb mirar-me als ulls descobrí que jo era més que un «micol» i em va fer la pregunta que canvià la meva vida.

La Catedral fou la meva casa els següents anys, tant com ho va ser el laboratori. Aprengué tot el que calia per desenvolupar el meu intel·lecte, no sols el domini de les poques ciències que encara no dominava, sinó el control de la meva anima.

L'aprenentatge era peripatètic, cada dia Mestre Estrellat i els alumnes passejàvem per la ciutat, parlant i discutint. Els tema més usual era l'ètica de la tecnologia; l'ús del xip, les oficines de càlcul, la integració dels autòmats i, com a tema més recent, la humanitat natural i artificial. Durant un dels rutinaris passeigs Mestre Estrellat aturà davant la torre de la ciutat i demanà — Què fa això aquí? — els alumnes meditaren les seves respostes.

— La torre és el centre administratiu de la ciutat — contestà un en forma de pregunta.

— Menys — somrigué Mestre Estrellat — Menys paraules expliquen més.

— És el centre — vaig contestar, observant aquella gegantina torre, ho vaig entendre. La torre no sols era el centre d'administració, era el centre de la ciutat mateixa. Fora d'aquesta s'estenia un desert i un parell de llacs fins a la ciutat més propera. Així doncs, des de qualsevol altre punt de la ciutat la teva mirada es dirigia al centre d'aquesta, on la torre dominava el paisatge com un germà major tenint cura d'una bestiola. La torre et pot veure. La torre sap el que fas.

Com si la torre també escoltàs, les alarmes començaren a bramar. Un camp de bloqueig de so ens envoltà i uns soldats protegits com petits tancs de guerra soldats ens rodejaren amb una eficiència quasi mecànica. Els homes portaven l'emblema dels vuit anells de Borromeu, era la policia interplanetària.

El que pareixia el líder es llevà el casc. Vaig reconèixer aquella cara, travessada per una cicatriu. Un home de mirada inquisidora. Era un dels soldats que acompanyava a la presidenta Holcomb a la meva presentació, el general Rutherford es deia? No vam tenir temps de discutir, Mestre Estrellat alçà la mà dreta sobre el seu cap i tancà el puny, amb aquell ràpid moviment els deu soldats i el general es desplomaren. Les seves armadures s'havien apagat, deixant-los sota uns 200 kilograms de metall immòbil. Pot ser per por o per instint vaig fugir. Sols vaig girar la vista enrere una vegada, els soldats havien activat un sistema d'energia auxiliar i tenien a Mestre estrellat i els seus alumnes de genolls mentre quatre d'ells em perseguien. Va ser la darrera vegada que els vaig veure.

***

Al cap de quaranta dies i quaranta nits ho trobaren. Jo i el porquet fugirem d'Estat 51 cap a l'est, cap a la ciutat més propera, l'europea. El porquet aconseguí una DAS-30 antiga, un vehicle semicilíndric, on cabien dues persones i un autòmat, recobert amb de plaques que encara utilitzaven la ineficient energia solar i no l'energia �� com a combustible. Prop d'un dels llacs d'aigua dolça que tacaven el planeta com petits bassiots meteòrics s'hi començava a formar un bosc d'arbres vermells, una de les poques espècies modificades que el govern europeu decidí portar a Mart. El bosc no era molt profund, els arbres creixien amb parsimònia, creats per ser longeus, eficients i estètics. Arbres al planeta vermell... és clar que, amb l'atmosfera marciana imitant l'atmosfera de la Terra i la gran quantitat d'aigua que posseeix, deixà de ser vermell segles enrere. Però aquell bosc era estrany, ens hi havíem acostat i no havia sortit cap autòmat forestal encarregat de protegir els boscos de desertors o naus.

El porquet no volia entrar-hi però jo tenia curiositat. Tanmateix, què pot passar allà dins? Els arbres són alts i estan separats almenys dos metres uns dels altres, i a Mart la fauna quasi no existeix, i molt menys fauna perillosa.

Vam deixar el vehicle per explorar el bosc, caminarem uns deu minuts fins que el porquet notà una alteració magnètica artificial. Seguirem la pertorbació amb una mica de desconfiança, un camp magnètic al mig d'un bosc on l'entrada està prohibida només podia significar dues coses: un cos militar o un cos paramilitar.

El que trobarem, però, va ser inesperat. Un poble. Les cases eren molt rudimentàries, de metall. Hi havia nens jugant a la clariana del bosc, on s'erigien aquella dotzena de cases, que en veure'ns fugiren a refugiar-se. Al cap d'una estona uns guàrdies sortiren precipitats de l'edifici més gran del poble que, una vegada em vaig fixar, no eren cases. Per l'exterior pareixien cases de metall però eren naus, naus d'abast atmosfèric semienterrades i dissimulades. Els guàrdies es van relaxar en veure'ns, un ximpanzé i un porquet de llautó no feien molta por. Per la seva reacció els guàrdies no estaven molt preparats; eren civils, i estaven espantats.

Ens portaren a l'interior de la nau major. Saber que érem fugitius els va tranquil·litzar, ja que ells també ho eren, més o menys. Ens contaren on érem i el perquè de l'existència d'aquell poble mentre caminàvem per la nau, que resultava ser molt més gran del que aparentava.

— Nosaltres som d'aquí — digué una de les guàrdies — però els nostres pares no. Algunes vénen de l'est i d'altres de l'oest, alguns foren exiliats, abandonats a la seva sort fora de les segures ciutats. D'altres s'exiliaren ells mateixos, en recerca de llibertat. La meva família, per exemple, ve d'Estat 51. Allà diuen que fora de la ciutat és impossible viure, que tot el que hi ha entre ciutats és un desert inhòspit, però no és cert. Aquí tenim naturalesa, bellesa. — La guàrdia somrigué, degustant aquella darrera paraula — El senyor Vissariónovich — digué al cap d'una estona — és el cap del campament. Ell decidirà què fer amb vosaltres.

Davant nostre una comporta de metall ens separava d'aquell tal Vissariónovich. Quan s'obrí poguérem veure una sala de comandament antiquada, estàvem dins una nau soviètica d'uns 200 anys! Aquella nau era una relíquia històrica, una de les poques naus que es fabricaren durant els breus vint anys que la segona Unió Soviètica pensà que la fusió freda podia ser rentable. Per sort, després de dos segles de guerres, tiranies i revolucions, la humanitat recobrà el seny i tinguérem un segon gir copernicà. Però, per molta cura que tinguem quan caminam, sempre tornam a caure. Aquesta caiguda és la fusió freda, el gran avanç del segle XXV, la pitjor arma del segle XXVI. Aquella nau, de mantenir ni que fos una dècima part del seu combustible màxim... Què feia una nau de fusió allà? Aquests models es varen prohibir, varen ser desmantellats tots (o es suposava que així havia de ser) pel perill que suposaven, com va arribar al bosc?

La sala de comandament havia estat reformada, un mapa hologràfic del planeta presidia el despatx del senyor Vissariónovich. Aquest, asseia davant del mapa, abstret. Era un home major, alt fins i tot estant assegut. D'esquena ampla i cara quadrada, portava un espès bigot negre i els seus ulls mostraven esgotament. Ens mirà uns segons en silenci, inspeccionant-me, potser jutjant si matar-me o demanar una recompensa pel meu cap de primat.

— Ets un «micol» — digué com si en realitat no estigués formulant una pregunta — Bé, sembles menys animal que molts de terrícoles. — rigué amb el seu acudit i s'aixecà. Els marcians són alts a causa de la baixa gravetat del planeta però aquell home mesurava uns dos metres. — Diguem tovarishch, què fas aquí? Sé que els «micols» us encarregau de feines mundanes, no és cert? La gent prefereix fer feina a les oficines de càlcul i deixa l'esforç físic als «Micol» o als autòmats. Però tu no. També he sentit de tu, un «micol» que és com un humà.

Que aquell home perdut enmig d'un desert a dies de la ciutat més propera sabés de mi, m'espantà. Sabia tothom que era un fugitiu? Ja no tenia altre remei que fugir la resta de la meva vida de la societat?

— C-com ho saps? — Vaig preguntar amb por. Vissariónovich rigué, s'acostà als guàrdies, els murmurà unes ordres i aquests sortiren del despatx, deixant-nos els tres sols. Vissariónovich es tornà a asseure i assenyalà el mapa hologràfic.

— Els mercenaris de Holcomb arribaren a Mart dos mesos enrere, venien a cercar alguna cosa que molestava a Holcomb, i el que molesta a Holcomb m'agrada a mi. El meu objectiu era trobar-te abans que ella, com pots veure no va poder ser així, ella gaudeix d'una quantitat de capital i efectius que nosaltres sols podem somiar. Però has vingut per tu mateix, ens has estalviat problemes. I no et preocupis, no saben on ets. Creuen que et dirigeixes a la ciutat soviètica, allà tendran problemes per cercar-te. I molts més si no hi ets — Vissariónovich tornà a riure amb el seu propi acudit.

***

La vida al campament no era tan dura compareixia. Disposaven d'alguns autòmats que feien les feines més dures i els habitants dedicaven gran part del seu temps a l'educació. Així com al món civilitzat s'utilitzaven els mateixos sistemes de somni que a les oficines de càlcul per educar als infants sobre les matèries acadèmiques bàsiques, al campament tant nens com adults s'instruïen de forma arcaica, de la mateixa manera que Mestre Estrellat ensenyava les arts de l'ànima amb la peripatètica. Allà la maièutica era la principal via de coneixement.

A canvi d'ensenyar els meus coneixements als quals el poble no tenia accés, Vissariónovich em permeté refugiar-m'hi. El seu pla era infiltrar-me a la ciutat europea on, amb un poc de sort, no em cercarien i podria treballar com a pilot de nau de transport i ajudar a la causa de Vissariónovich. Però per què hauria de fer-ho? Molt senzill: jo sabia que les oficines de càlcul funcionaven amb la capacitat del cervell humà, connectant les ments dels empleats s'aconseguia una capacitat de predicció capaç de, per exemple, trobar un «micol» molt especial que es suposava mort analitzant quantitats ingents d'informació. Si Vissariónovich tenia raó, Holcomb i alguns governs terrícoles més controlaven les ciutats marcianes, provant amb els ciutadans de Mart el que no podien amb els terrícoles, controlar-los quan es connecten al nou sistema de càlcul. En cas de ser així, el nou sistema de càlcul secret connectat a tots els cervells de la humanitat permetria complir el somni d'aquesta. Podríem veure el futur amb les prediccions del sistema i recrear el passat, construir un món millor i conèixer l'univers des del seu inici... o controlar la població com bestiar.

MORIR PER VIURE, narració de Joana Miquela Bordoy, de 2n d'ESO

"És aquest el final?", vaig pensar, "Aquí acaba tot?". Vaig fer una alenada d'aire amb la qual tan sols vaig aconseguir omplir-me els pulmons d'aigua. Vaig recordar uns ulls que em semblaven diabòlics, uns ulls blaus que brillaven més que el mateix cel. Vaig fer un darrer esforç per sortir d'allà, però ja no hi havia manera de salvar-me. "Adéu a tot..." vaig pensar amb desil·lusió. Les forces se'm van anar acabant i vaig notar com, poc a poc, els meus sentits anaven desapareixent. El darrer de tots fou l'oïda, que se m'havia tornat aguda i podia captar bastants sorolls. Record que el darrer que vaig sentir fou el renou d'alguna cosa caure dins l'aigua. Vaig sentir com m'allunyava d'alguna manera del meu cos, "Així és la mort?", vaig pensar vagament. Tots els records de la meva vida passaren veloçment pel meu cap. Després, res més.Vaig despertar a poc a poc. Vaig obrir els ulls, espantada, i vaig aguditzar la meva vista, però l'únic que vaig poder distingir va ser foscor. Vaig parpellejar i, pensant que era a la meva habitació, em vaig llançar d'un bot fora del suposat llit on descansava. Tot seguit vaig començar a caure per un buit que pareixia infinit. Sentia com l'aire em pegava a la cara, un aire fred i tallant. La foscor anava desapareixent al pas que anava caient, de manera en què en poc temps, el color que més abundava passà de ser negre i obscur a ser blanc i lluminós. Sentia una energia nova corrent per les meves venes. Cada vegada queia més de pressa, fins que, una llum cegadora em féu tancar els ulls. Després d'això tocava amb els peus a terra i tot el meu voltant tenia forma i color propi. Nous records inundaren la meva ment, i vaig notar el pes d'una espasa penjada d'un cinturó a la cintura i el d'una capa que descansava pesadament sobre les meves espatlles.

Estava envoltada per gent. En aquells temps tan pobres, un espectacle com el que estava a punt d'iniciar era molt apreciat pel públic. Davant jo, hi havia una ombra obscura de la qual ressaltaven els seus blaus ulls, malvats com sempre s'havien mostrat, imponents i poderosos. No vaig dubtar un segon i vaig agafar l'espasa que reposava a la meva cintura amb les dues mans. L'oponent, aquella figura obscura, no es mogué, incitant-me a atacar-lo, i així ho vaig fer. Vaig córrer cap a ell i li vaig llançar una estocada que hauria estat mortal però que evità amb facilitat. Després em pegà amb el braç a l'esquena i em tirà a terra. Em vaig tornar a aixecar i vaig dirigir-li un altre atac que ell va esquivar. Així passàrem una estona fins que vaig córrer cap a ell i ell em ficà l'espasa al cor. Vaig caure a terra. Vaig deixar de veure-hi i de sentir-hi. Un calfred em recorregué el cos. Un altre cop vaig sentir l'aire fred pegar al meu rostre, aquesta vegada més suaument. Una nova energia va recórrer el meu cos,"Viuré una altra vegada?", em vaig demanar, "O moriré per sempre?". A poc a poc els records inundaren la meva memòria i la llum s'anà tornant més poderosa. Vaig recordar aquells ulls blaus, tan freds com eren, i vaig notar com la sang fluïa per les meves venes amb molta força. Vaig tornar a sentir un terra rígid davall els meus peus i vaig sentir una certa tranquil·litat, però durà poc: vaig haver d'esquivar un tret que provenia de davant meu. Quan vaig alçar la vista vaig entendre la situació: estava enmig d'una guerra. Jo era del bàndol contrari que l'ombra que m'havia matat abans.Vaig disparar amb la meva arma, una de molt grossa que encara ara em demano com podia aixecar. No li vaig endevinar, i, per tota resposta, vaig rebre un tret molt prop de mi. Em vaig ajupir a la vegada que disparava per segona vegada. Seria molt difícil determinar el nombre de trets que vaig rebre de l'ombra, però diria que uns trenta abans que un m'endevinés i em ferís. "Has millorat”, vaig sentir. No vaig saber que ho havia dit l'ombra fins que anys més tard, asseguts a la terrassa de casa parlant-me'n m'ho va contar ell mateix. Vaig disparar per darrera vegada ferint-lo a un braç abans que una de les seves bales em ferís al cor i em matés. Vaig caure rendida i, amb forces renovades, em vaig disposar a acceptar una nova vida i per quarta vegada morir.

Una altra vegada vaig tornar a sentir els meus pulmons omplir-se d'aire fresc, la meva cara ser acariciada pel vent i la llum il·luminar un nou camí. També vaig sentir passar la sang per dins les meves venes revivint-me i l'energia recórrer tot el meu cos. Un altre cop vaig recordar un passat que jo realment no havia viscut i que em transportaria a un nou lloc i a una nova mort. Aquesta vegada formava part d'una tribu nord-americana. Tot semblava tranquil, però en un moment tota la tranquil·litat s'esfumà i es tornà un malson horrible: uns homes amb pistoles disparaven en l'aire, en direcció a nosaltres, mentre tots començàvem a córrer espantats, com si el dimoni fos qui ens perseguís, i ho devia ser per aquells pobres homes que aguantaven els tirs fent front als atacants sacrificant-se per salvar la vida a les seves dones i fills. Jo no volia fugir, volia plantar-los cara, però una jove a qui vaig reconèixer com a una amiga meva m'estirà, fent que m'amagués darrere una roca amb ella. "Tinc por...", repetia molt espantada. En aquell moment em vaig demanar com devien continuar les històries que per a mi acabaven amb la meva mort. Anys més tard vaig descobrir gràcies a l'ombra que totes acabaven bé i que jo passava a ser una deessa pels qui m'havien conegut. Però això és una altra història.

Els homes armats s'acostaven, sense dificultat havien derrotat als de la nostra tribu i ara avançaven cap als homes i dones que seguien amb vida. L'ombra es dirigí cap allà on jo era, agafà l'arma i disparà. Havia apuntat malament i la fletxa anava cap a la meva companya. Vaig estirar el braç i la fletxa em ferí a mi. Vaig empenyer a la noia lluny de mi i els de la meva tribu se l'emportaren a un lloc més segur. Mentrestant, vaig plantar cara a l'ombra, que baixà del cavall, amollà l'arma i m'exhibí els seus ulls blaus. "Prest s'acabarà.", va dir, "Ho estàs aconseguint.", afegí. No vaig entendre el que volia dir, vaig preparar-me i vam començar a lluitar. Li havia agafat gust a lluitar contra aquells poderosos ulls blaus que tant m'arribarien a sorprendre durant tota la meva vida. No em costà molt agafar avantatge, esquivava els seus atacs amb rapidesa i agilitat i de tant en tant provava d'atacar-lo, sempre amb mals resultats. Després m'arribà amb un puny al braç ferit i em feu tant de mal que vaig caure a terra. Vaig tancar els ulls i vaig agafar una pedra com si fos un ganivet. Em vaig aixecar i, tremolosa, vaig anar contra l'ombra. Vaig llançar un parell d'atacs que foren fàcilment esquivats per l'ombra. Cada vegada em feia més mal el braç i em sentia més cansada. Vaig seguir així per una estona més, però no ho vaig poder aguantar més i vaig caure rendida. Abans de matar-me em somrigué i em digué "Només una vegada més i ja haurà acabat. T'estàs fent molt forta, has millorat.". Després vaig tornar a caure en un somni profund, només interromput per l'aire fred pegant amb força a la meva cara. Tornava a caure i, amb aquella caiguda, començaria una nova vida.

Ràpidament vaig tornar a sentir una terra ferma davall els meus peus. Vaig mirar al revoltant, em costà reconèixer on em trobava. Havia aparegut dins una gran nau. Tenia grans veles i era feta majoritàriament de fusta. A la coberta alguna vegada es podien veure rates passejant tranquil·lament i moixos empaitant-les, a part de mariners que cuidaven el vaixell. Davant el timó hi havia un home gran, portava un barret extravagant de color negre amb una calavera blanca pintada i tenia una barba molt llarga, negra i recollida en trunyelles desiguals. Era respectat per tota la tripulació, ja que era el capità. Hi havia canyons a ambdues bandes i, a un senyal del capità, tots els mariners anaren a preparar-los. Una gran nau s'acostava a la nostra, i això significava batalla.
Jo em trobava formada a un dels pals que aguantaven les veles del vaixell. M'havien raptat com a presonera.
El vaixell s'acostava cada vegada més i jo no m'aturava de moure per veure si aconseguia desfer-me. Del vaixell que s'acabava d'aturar n'havien sortit homes armats amb espasa. Entre aquells, hi havia l'ombra. No ho dubtà i vengué directe cap a mi. Em mirà i somrigué. Després m'alliberà tallant les cordes que em mantenien fermada i m'agafà de la mà. Correguérem per la nau, protegint-nos dels atacs enemics i pujàrem a l'altre vaixell. Quan hi vam ser, tot al meu voltant desaparegué.
Vaig sentir-me pesada i vaig sentir una força sobrehumana aplicada a la meva panxa. Vaig tossir i escopir i després vaig agafar aire. Vaig obrir els ulls lentament i davant meu em vaig trobar un jove d'ulls blaus que em somreia. Tot i sentir que el meu cap era ple de niguls, no em costà reconèixer que era l'ombra.

Estava molt dèbil, per tant no record gran cosa. El que sí que us puc dir és que ell em salvà i que, realment, de malvat no en tenia res. Si no fos per ell, jo hauria mort dins l'aigua. També us puc dir que des d'aquell moment, ens férem inseparables. Li agraeixo la vida, encara que ell digui que em vaig salvar gràcies al fet que vaig lluitar amb totes les meves forces.

LLUMS AL CEL, un relat de ciència ficció de Joana Miquela Bordoy, de 2n d'ESO

El món havia avançat molt, encara que, més ben dit, era l'energia el que havia avançat considerablement. Totes les feines es realitzaven amb màquines gegants i la vida era considerablement més fàcil. Amb els darrers mil anys, tot havia avançat molt, però feia ja uns segles que alguns científics es preocupaven: les fonts d'energia pareixia que començaven a esgotar-se, però el que més por els feia era que cada vegada podien observar més moviments estranys a l'espai. No eren estrelles, sinó objectes que pareixia que tenien vida pròpia i que cada vegada s'acostaven més al planeta.

Eren al 4492, i les històries d'alienígenes, tot i seguir sent contes de nins petits, cada vegada es feien més reals i aterrien més, sobretot, gràcies a una publicació que indicava que científics d'arreu del gran continent pensaven que pel 500 hi hauria un atac alienígena. La gent, ja no mirava al cel per observar les estrelles o la lluna, sinó per comprovar que no venguessin alienígenes. D'alguna manera, la por anava entrant dins les persones cada vegada més.
Era estrany, però, per primera vegada en la història de la humanitat, no hi havia ningú que pensés que no arribaria aquell atac alienígena.
Devers el 98, nombrosos falls elèctrics feren que la població es desplacés cap al centre del gran continent, ja que allà hi havia les majors centrals elèctriques.
Després, arribà l'any 500. El terror envaí a totes les persones, sobretot quan, deprés totes les ciutats d'arreu del món es quedaren sense llum, sense aigua, sense electricitat... La població estava aterrida. Els més creients deien que aquell era el fi de la humanitat, mentre que els científics treballaven tot el que podien per descobrir la causa d'aquell accident. Els nins petits ploraven desconsolats i els grans parlaven veloçment uns amb els altres i xiuxiuejaven sobretot el que podia significar allò. No hi havia una ànima que descansés en pau. Passaren sense electricitat deu setmanes, temps suficient per què part de la població morís de fam o de fred.

Durant les nits sense electricitat i inclús durant els dies, es veié una activitat al cel que va fer tremolar el cor de tothom. Era aquell el càstig dels alienígenes? Per què els passava això?
Per sort, finalment s'arreglà el problema i tot tornà a funcionar, però no s'oblidà el succeït aquells dies i el terror que allò pogués tornar a passar seguia dins la gent.
Anys més tard, ja oblidat el succés, una nau gegant amb antenes i una tecnologia avançada, aterrà a prop del nucli de la gran ciutat. De la nau en baixaren uns éssers, animals com els que hi havia a la terra, però que parlaven i tenien una intel·ligència superior a la humana. Van ser rebuts pels reis i científics d'arreu del món, tots igual de sorpresos i, per molt que els demanaven d'on provenien, perquè... l'únic que feien era advertir: "Si no deixeu de fer mal, us faran mal. L'ésser humà és la criatura més cega que mai hagi existit."
En vista que no aconseguien comprendre quina era d'advertència dels alienígenes, decidiren que segurament fos una broma, així que ho deixaren córrer. Els alienígenes van desaparèixer junt amb la nau dies després, així que feren córrer la veu que just havia estat una broma de mal gust.

Segles més tard, la població moria de fam i de fred per culpa que havien esgotat totes les fonts d'energia i ara no tenien aliment ni protecció contra el fred.
Lluny de les grans ciutats, hi vivia un ancià i la seva néta. Cultivaven els seus aliments a un humil hort i cuidaven alguns animals per obtenir aliments i sobreviure. No tenien una casa molt gran, i això feia que fora més fàcil d'encalentir. Al centre de la casa hi tenien una gran xemeneia i allà hi feien foc durant l'hivern i també hi cuinaven els aliments. La seva casa estava situada a un clar d'un espès bosc, per tant, el sol il·luminava la casa i l'encalentia, i quan el vent bufava amb força, el bosc els protegia del fred que portava.
Vivien de manera molt humil, però no eren uns simples habitants que sofrien per la inexistència d'electricitat, ells tenien la seva manera de fer les coses, una manera que, per la resta de gent, seria d'allò més estrany. Potser gràcies a això continuaren amb la seva vida sense adonar-se'n del sofriment de l'altra gent.
La casa estava equipada amb unes peces negres que absorbien la calor i la llum del sol i la transformaven en energia, també tenien una alta torre armada amb moltes aspes que giraven a gran velocitat amb la força del vent. Prop de la casa hi havia un riu pel que baixava aigua amb força des de les muntanyes. A la vora d'aquell riu hi havia instal·lades nombroses aspes que es movien contínuament i, d'aquella manera, produïen electricitat. L'electricitat que produïen l'utilitzaven per arreglar objectes i per arribar a la ciutat amb més rapidesa. Eren com a rellotgers, com a mecànics i, per alguns, com a mags, ja que arreglaven el que ningú aconseguia arreglar. "Diana, vés al riu a cercar aigua." -digué l'ancià. "D'acord." -contestà la nina mentre agafava un parell de galledes per portar l'aigua. Sortí de la casa i al punt arribà a la vora del riu. Col·locà les galledes i ràpidament s'ompliren. Després descansà mentre observava el paisatge. Els arbres s'aixecaven fins al cel i els ocells cantaven alegrement. L'aigua del riu corria amb força i petits peixos es deixaven dur pel corrent. De sobte descobrí, sorpresa, un petit ratolí que se li acostava curiós i decidí donar-li una miqueta de pa que el rosegador engolí. Per algun motiu, a na Diana no li semblava un ratolí normal, pareixia ser més intel·ligent que els altres. "Ho sent, no em queda res més." Digué na Diana. El ratolí la mirà curiós i després es col·locà davant ella. "No passa res."-respongué una veueta aguda que provenia de l'animaló. Na Diana estava segura que havia sentit parlar aquell ratolí i li acostà la mà. El ratolí li col·locà la pota a sobre i digué "puc venir amb tu?" -na Diana assentí i el ratolí pujà veloç fins que va ser dins una butxaca dels pantalons de la noia. Na Diana dubtava si s'havia tornat boja, però les ganes de tenir algú, encara que fora un ratolí, amb qui jugar, la van empènyer a continuar com si realment el ratolí pogués parlar. Així, tots dos emprengueren el camí de tornada. Quan arribaren, na Diana li portà l'aigua al seu avi i li mostrà el ratolí. El seu avi se sorprengué, però no li digué que no podia quedar a viure amb ells. Des d'aquell moment, na Diana tenia un nou amic. Un ratolí de pèl suau i net, de color gris i amb els ulls grisos. També tenia una cua prima i llarga i una força irreal. Aquell ratolí ajudava a na Diana i al seu avi a fer les feines i, com que era petit, no menjava massa. Na Diana, d'ençà que el ratolí era amb ella reia més sovint i pareixia més feliç.

Passaren una agradable primavera d'abundància i felicitat mentre na Diana creixia i el ratolí l'acompanyava a totes bandes com si es tractés d'un tresor. L'estiu arribà i una suau calor començà a regnar a tot arreu. Un dia, mentre sopaven, l'avi digué "Ara que ve l'estiu, hauríem d'anar a comprar roba nova i capes per protegir-mos del sol." "Sí. "-digué na Diana. Cada vegada estaven més temps sense visitar la ciutat, i era una oportunitat per viatjar, cosa que na Diana mai perdia. "La ciutat..." -repetí el ratolí. Després alçà la vista i mirà atentament a na Diana. "T'agrada anar a la ciutat?" "M'agrada el camí, és molt tranquil. La ciutat no." -respongué na Diana mentre acabava de sopar. "Hi anirem demà." -digué l'avi. Després acabaren de sopar i, després d'haver escurat, anaren a dormir.

A l'habitació de na Diana el ratolí no pareixia tenir son. "Com és la ciutat?" -demanava mentre observava les estrelles. "Gran. No té res a veure amb això. Hi ha moltes coses i molta gent." -digué na Diana mentre acariciava el pelatge del ratolí. "Així que alerta a perdrer-te." -afegí rient. El ratolí s'enfilà fins a arribar a l'espatlla de na Diana i després apuntà cap a la lluna. "No creus que és molt gran?" -demanà. "Sí. És gràcies als moviments de la lluna, la terra i, el conjunt, el sistema solar." -contestà mentre recordava un dels nombrosos llibres que tenien a la seva casa. "Ets fascinant." -digué el ratolí mentre es col·locava per dormir. "Ets la persona més intel·ligent que conec." -una llum s'encengué al cel i es mogué veloçment. Ningú no la veié. "No coneixes gaire gent..." -digué na Diana somrient. Després anaren a dormir.

El matí següent s'aixecaren prest i es prepararen per anar a la ciutat, agafaren una bossa grossa de tela i hi ficaren menjar per tot el dia. Pujaren damunt els seus cavalls i s'encaminaren cap a la ciutat. Havien decidit que aprofitarien per comprar tots els materials que necessitessin i que també visitarien uns amics de l'avi. Na Diana i el ratolí anaven damunt una egua negra amb taques blanques que recordava a l'espai. No duien una muntura, ja que feia molt que la tenien i na Diana s'aguantava abraçada al coll de l'animal. Nomia Constel·lació, un nom decidit per ella i el seu avi. El seu avi anava damunt un cavall blanc també ancià. Anaven tranquil·lament pel camí, ja que sabien que el temps els bastava, i observaven alegres el seu envoltant. La naturalesa anava canviant així com s'anaven allunyant de la seva casa. Seguien el curs del riu, que arribava fins prop de la ciutat, i després continuaren per un camí de terra poc transitat. A una banda hi havia grans praderies d'herba i a l'altra unes altes muntanyes que s'alçaven fins a tocar el cel i traspassar els núvols que sempre cobrien els seus cims. "És preciós..." -digué quasi en un sospir el ratolí. "Sí..." -respongué na Diana amb el mateix to. L'avi anava al davant i els altres dos anaven darrere seu seguint el seu ritme. Ells duien sempre les càrregues, ja que na Constel·lació era considerablement més jove.
Arribaren a la ciutat i se'n dugueren una gran sorpresa. Quasi no hi havia gent al carrer, la major part de les tendes eren tancades i la gent que es veia no tenia bona pinta. Anaven vestits així com podien i eren molt prims.
L'avi es girà cap a na Diana i li feu un senyal. Ella es col·locà al seu costat i agafà fort la bossa i la seva egua. Seguiren fins que arribaren a una tenda de roba que sí que estava oberta i l'ancià hi entrà mentre na Diana guardava els cavalls. Aquella tenda pertanyia a uns amics de l'ancià que vivien amb el seu nét. L'ancià tornà a sortir de la tenda uns minuts més tard, tenia cara de preocupació, agafà la bossa amb menjar i en tragué un tros de pa i un tros de formatge. Tornà a entrar i després sortí amb la roba i un ninet petit. El ninet tenia cara seriosa i agafava amb força la mà de l'avi. Era el nét dels amics de l'avi. "Diana, ajuda'l a pujar. A partir d'ara serà el teu germà petit." -digué. Na Diana no necessità cap altra paraula. Agafà al noi i el pujà damunt el seu cavall, davant ella. Aquell nin que abans vivia amb els seus avis ara vivia tot sol, ja que ells s'havien mort, probablement de fam.

Sortiren de la ciutat galopant, muntats en els cavalls i es dirigiren amb pressa cap a la seva casa. Quan arribaren donaren menjar al ninet i ell ho agraí menjant-se'l a grans mossegades. Després na Diana observà detengudament al nin. No pareixia massa afectat per la mort dels seus avis. "Un ratolí." -digué el nin mentre observava l'animaló. "Hola."-digué el ratolí. El nin pegà un bot i mirà a na Diana. Després tornà a mirar al ratolí. "Xerra?" -demanà. "El meu nom és Ramon. Té nom el ratolí?" "Hola, Ramon" -digué el ratolí. "El meu nom és... Jordi." -digué el ratolí. El nin seguia sorprès, però somrigué i acaricià l'animal.
Na Diana li contà que havia trobat el ratolí mig any abans i que tampoc tenia menjar. Ella també s'havia sorprès, ja que parlava, però s'havien fet amics ràpidament. Tot i que el nin estava molt sorprès ho acceptà amb facilitat.

Passaren els dies i el nin s'anà fent amic del ratolí i de na Diana. Devia tenir uns cinc anys i no volia dormir tot sol, així que dormia devora na Diana, que s'havia tornat com una germana o una mare per a ell. En Ramon s'anà interessant cada vegada més per la manera que aconseguien sobreviure allà enmig, així que na Diana decidí explicar-li. "Amb aquelles plaques recollim l'energia del sol i es torna electricitat, igual passa amb les aspes dels molinets d'aigua i vent. Després tenim això... és més complicat, però, et puc dir que, amb els renous forts, es mouen unes peces que en estar en moviment creen electricitat, d'aquesta manera, podem tenir llum i altres coses." -acabà amb un agradable somriure. El nin es quedà sorprès i digué: "Necessito que salveu a la gent. Això ens pot salvar! Ningú no ho sap fer més que vosaltres. Per favor..." -suplicà. No rebé una resposta, però no li costà entendre que ho havia aconseguit.

Setmanes més tard anaven de camí al centre de la població. "Que bé, salvarem molta gent!" -digué emocionat el nin. "Sí!" -digueren amb un cor de veus na Diana i el ratolí. Anaven amb un carro. L'avi i el nin anaven a dins dirigint dos cavalls i na Diana i el ratolí anaven damunt l'egua. El camí no era massa bo, així que, a una volta l'egua posà malament la pota i caigué a terra. Na Diana caigué més lluny i quedà penjant del penya-segat que hi havia a la vora del camí. Amb la caiguda es ferí una mà i, per tant, només es podia aguantar amb l'altra. Tots anaren a intentar pujar-la, però era inútil, l'ancià no tenia forces i el nin petit tampoc. "No moris!" -cridava el nin desesperat. Plorava i estirava amb totes les seves forces a na Diana per que no caigués. "No morirà." -digué el ratolí. Tot i això, tots tancaren els ulls desitjant que fos un somni. Tornaren a obrir els ulls i van veure na Diana amb ferides a les mans i raspades als braços que era a dalt. No havia caigut. Tots quedaren sorpresos, i na Diana també. Ella també havia tancat els ulls desitjant ser a dalt i quan els havia obert hi era. Tots estaven sorpresos i espantats a la vegada, però, el simple record del terror que sofrien la resta de persones, els empenyia a continuar endavant, a donar-se pressa, a salvar la població que acostumats a tenir-ho tot a la seva mà, governant la terra, aigua, aire i inclús la resta de planetes del sistema solar, moria per no tenir la manera d'obtenir l'energia que necessitava per a realitzar les seves activitats. Necessitaven fer via, ja que la gent d'altres planetes, concretament la dels gasosos, tenia els dies comptats, sense energia. Ningú demanà res, just assumiren que ara estaven bé i que podien continuar el seu viatge per a salvar a la humanitat. Estaven cansats, no tenien energies per centrar-se en coses que no importaven, així que continuaren el viatge, passant per devora el penya-segat, després travessant una serra d'altes i gelades muntanyes i a continuació arribaren a les zones més poblades del gran continent.
El gran continent era el conjunt de tota la terra del planeta que s'havia anat ajuntant amb els anys, donant espai així a l'aigua de la mar i a noves civilitzacions poblant l'oceà. El centre del gran continent era la ciutat més gran imaginable, hi vivien 3000 milions de persones i totes col·laboraven en millorar aquell món i els altres que havien conquerit. Segurament, amb la desaparició de l'energia i, per tant, dels recursos, havia mort més d'un 40% de la població, i això era moltíssima gent. "Fa tres dies que viatgem, quan arribarem?" -demanà en Ramon. Estava cansat i no tenia ganes de continuar amb aquell etern viatge. Probablement desitjava amb tot el seu cor arribar d'una vegada i poder salvar la humanitat, però es limità a pronunciar aquelles paraules. Després, tot es quedà en silenci. Davant ells havia aparegut la inconfusible imatge de la gran ciutat a la qual es dirigien. Estava començant a fer fosca, però no hi havia cap llum encès a la ciutat. Encara que era de sentit comú que no hi hauria llums encesos, ja que no hi havia energia per fer-los funcionar, es commogueren per la imatge d'una ciutat que sempre brillava, completament apagada, com si hagués mort. Decidiren quedar a dormir allà i al matí següent arribar a la ciutat. Allà hi havia un gran edifici on hi havia molts de científics i hi podrien anar i mostrar-los la manera de crear energia sense necessitat d'utilitzar les fonts d'energia no renovables.
Amb aquesta idea al cap anaren a dormir tranquil·lament, desitjant que en aixecar-se, tot hagués estat un malson, ja que estaven farts de veure sofriment. Tot i haver-se portat amb serietat i no haver expressat mai por ni pena, tots ells estaven espantats. Eren insegurs i dubtaven que realment funcionés. En el fons, dubtaven inclús de la seva pròpia existència. Se sentien destrossats i sense energies per seguir. Però sabien que almenys, ho havien d'intentar. Tampoc havien acabat d'assimilar que aquell món al qual vivien s'havia acabat i que ara estava morint. Pot ser, al seu interior, realment volien pensar que tot estava bé i que això només era un malson, però era massa real, el sofriment als ulls de la gent, la por que es respirava, la desesperació que regnava... tot indicava un final imminent per a la humanitat.
El matí següent, a trenc d'alba, l'avi lluitava per despertar al ratolí i als dos nins. Dormien com un tronc, embolicats entre mantes i abraçats uns als altres per no deixar passar el fred. Els llargs i rissats cabells de na Diana servien de manta al ratolí mentre que feien pessigolles al nas del petit Ramon. Després d'esforçar-se, l'ancià aconseguí despertar-los. Era ancià, però tenia tanta energia com una persona de la meitat de la seva edat. Després d'aixecar-se, es dirigiren al carro on tenien el menjar i berenaren. Després, na Diana va fer una volta al carro per assegurar-se que tot estava bé i, mentre mirava si duien alguna cosa enganxada a alguna roda, li va parèixer veure un peu sobresortint de davall el carro, per tant, decidí anar a mirar si hi havia algú.
Es ficà prudentment davall el carro i anà avançant. Descobrí, sorpresa, que dins la penombra a què estava sumida en aquell moment, hi havia algú que l'observava amb por. Na Diana s'acostà una mica més i pogué veure que era una nina de cabells rossos i pell blanca. Era més petita que ella i se li notaven molt els ossos. Estirà la mà i agafà la de la nina. Després la va estirar cap a fora i l'abraçà. La nina estava sorpresa, però aprecià l'abraçada, ja que tenia molt de fred. Na Diana es llevà la jaqueta i la donà a la pobra nina. La nina se la posà amb rapidesa i observà incrèdula a la jove que estava plantada davant ella i li mostrava un ampli somriure. "Diana! On t'has ficat?" -demanà en Ramon mentre corria i es plantava davant les dues nines. Tots es van quedar en silenci. En Ramon observava molt sorprès la noia rossa i la noia rossa l'observava espantada. L'avi, en veure que ningú deia una paraula, es dirigí cap allà. Quan arribà, observà atentament als tres nois. Després, desaparegué, deixant als tres nois enrere. Quan tornà, portava amb ell menjar i aigua. L'avi es dirigí cap a la nouvinguda i li oferí el menjar, en un principi, ella dubtà sobre si ho havia de menjar o no, però després, es decidí a menjar-s'ho. Menjà durant una estona i després observà atentament a les persones i al ratolí que estaven al seu voltant. No pareixien persones perilloses, igual que tampoc pareixia que haguessin patit fam o fred. Aquest petit detall, la sorprenia molt. "El meu nom és Clara." -digué finalment la nina. Per resposta rebé un ampli somriure de part de tots. "El meu nom és Diana." "El meu Ramon." "El meu Jordi." -el petit detall que el ratolí parlés no sorprengué ni espantà a la nina. La seva vida havia estat complicada des de feia uns anys, no tenia pares i si havia sobreviscut fins a aquell moment, havia estat pura sort, així que pensà que, amb aquelles persones, pot ser tendia una manera de començar de nou, de tenir una família, una vida... Aquestes idees commogueren a na Clara que, sense poder-ho evitar, es posà a plorar desconsoladament mentre repetia la paraula "Gràcies". Els seus plors inundaren tot l'espai i commogueren profundament a en Ramon, que també es posà a plorar. Na Diana els abraçà als dos i a l'abraçada s'hi uniren el ratolí i l'avi. Varen estar així una estona i després se separaren. Li explicaren el seu destí a la nina rossa i ella, fascinada i alegre, digué que hi volia anar. Així doncs, partiren una altra vegada en direcció a la ciutat que feia de nucli, aquesta vegada amb un nou membre.
Quan arribaren a la ciutat no trobaren a ningú pel carrer, cosa molt estranya, així que continuaren avançant en direcció al centre on s'estava estudiant una nova manera d'aconseguir energia. El camí era llarg, probablement els tardaria dos o tres dies arribar-hi, ja que la ciutat era extremadament gran i era com un laberint. A més havien de comptar amb els possibles endarreriments per culpa de la gent que habitava a la ciutat i que podria intentar robar-los menjar. Avançaven per carrers deserts, on les plantes, generalment herbes, anaven ocupant el terreny que les persones ja no dominaven. A ambdues bandes dels carrers hi havia cotxes i altres tipus de transport com, per exemple, unes bombolles d'aire fetes de vidre dins les quals la gent podia anar per viatjar per dins l'aigua, o uns transports amb la forma de l'abdomen d'una abella i ales que podien arribar a una gran velocitat. Realment era una llàstima que, tecnologies tan avançades, s'haguessin acabat d'un moment a l'altra. Els alts edificis s'alçaven com gegants de vidre fins a tocar el cel i ocupaven la major part del que podien observar.
Pareixia que caminessin per una ciutat fantasma, res indicava que hi hagués gent vivint-hi i pareixien viatgers en el temps, viatgers que havien anat al futur i s'havien trobat una ciutat molt avançada completament abandonada. El silenci només es rompia pel renou dels cavalls així com anaven avançant. Continuaren una estona més, fins que s'aturaren davant un solar amb herbes. Decidiren que seria allà on descansarien a la nit. Allà mateix aturaren i soparen. Na Clara, en Ramon i l'avi es quedaren adormits molt ràpidament, però na Diana i en Jordi, el ratolí, no. Observaren les estrelles atentament. Gràcies a la inexistència de llum, es podien observar perfectament tots els puntets de llum que decoraven el firmament. Observaven i unien les estrelles, creant així, grans constel·lacions. La primera que crearen fou la de l'Óssa Major, també crearen l'Óssa Menor i moltes més. No hi havia cap moviment al firmament, les estrelles estaven quietes al seu lloc, i la Lluna no semblava moure's del mateix lloc. Pareixia que el temps s'havia aturat, que les úniques persones del món eren ells, que les estrelles brillaven únicament per a ells...
Na Diana clavà els seus ulls a una estrella en concret, una gegant taronja que formava part de l'Óssa Major. Emetia una llum espectacular, major a la de la resta de cossos de l'univers que na Diana havia observat mai. Era anomenada Alula Borealis A, i ara, estava brillant molt més del que mai abans havia brillat. La llum que produïa l'estrella augmentà considerablement i s'expandí fins a arribar a l'estrella més propera. A poc a poc, la llum anà desapareguent. Degué tardar hores, però ni el ratolí ni la nina es perderen un segon. Quan la llum arribà al seu punt final, la Lluna ja havia passat la meitat del cel. La llum seguia sent visible, però ja només tornava a ser un punt blanc al cel. Llavors va ser quan na Diana va caure en el fet que acabava de veure morir una estrella.
El ratolí notà el canvi d'expressió en el rostre de na Diana i, intrigat, demanà: "Saps que era?" "Sí." -contestà veloçment na Diana. Li brillaven els ulls i tenia un ampli somriure a la seva cara. "Una estrella ha mort, es a dir, s'ha creat una nebulosa." Na Diana seguí mirant el petit punt lluminós per una estona més, i després digué "Saps quantes persones voldrien veure el que nosaltres acabem de veure?" No esperà una resposta i, emocionada, digué "Moltes, moltíssimes!" Estava feliç. No llevava la vista del cel, estava tan fascinada amb el que acabava de veure, que no s'adonà que algú l'observava de lluny.

El ratolí es col·locà per dormir i na Diana també. Sabien que el matí següent els seria impossible despertar-se amb els altres, ja que els altres feia hores que dormien.
"Les persones fan miracles, pots transformar el futur dels teus. Però perquè aturar-se aquí? Pots transformar l'univers sencer!", la veu sonà nítida dins el cap de na Diana, tant, que pareixia creada únicament per a ella. "Que te pareix? Vols transformar l'univers? Vols acabar amb el patiment de totes les persones? Vols ser algú?" D'aquella manera, es despertà na Diana, pegant un bot i tapant-se la boca per no cridar, amb el rostre cobert de suor i la roba aferrada al seu cos. Semblava que s'acabés de donar una dutxa. La seva respiració era entretallada i les seves pulsacions eren irregulars i molt ràpides. Es dugué una mà al pit i tractà de tranquil·litzar-se: acabava d'escoltar la veu de la seva mare, de manera clara i alta, dirigida únicament a ella. Les llàgrimes començaren a caure per la seva cara i començà a plorar desconsoladament, però en silenci. S'arraulí, abraçant-se les cames, i amagà el cap entre els seus braços. Quedà així fins que, cansada de tant plorar es quedà profundament adormida. Quan era petita, la seva mare havia mort, i l'enyorava molt.
El ratolí es col·locà al seu costat i li acaricià els cabells. Ho havia vist tot, i sabia el que havia passat. Mirà cap a l'obscuritat de la nit i els seus ulls es toparen amb uns altres que observaven atentament. L'altre individu, en sentir-se observat i intimidat pel ratolí, s'escapolí primer entre els arbustos i herbes i després entre els edificis, transports i carrers (o més ben dit, autopistes). La resta de la nit passà tranquil·la i sense més interrupcions, igual que el següent dia. "Segons els vostres càlculs, estam a un dia del camí?" -demanà na Clara mentre acabaven de sopar. Les estrelles ja brillaven en el cel, i la Lluna ja quasi es podia veure sencera. Quant al Sol, ja feia estona que no se'l veia. "Exacte." -afirmà na Diana acariciant el suau pèl del ratolí. Havia estat seriosa tot el dia i quasi no havia somrigut.
En Ramon i na Clara, com que eren els més petits, tingueren son i tot just acabar de sopar, per tant, anaren a dormir. En canvi, l'avi es quedà a fora, devora el ratolí i na Diana, observant les estrelles. "Passa alguna cosa?" -demanà tranquil·lament, amb un to de veu suau, profund i reconfortant. "No." -contestà na Diana sense apartar la vista de les estrelles. "Segura?" -insistí l'ancià mentre acariciava els rissats cabells de la seva néta. "Com sona la veu de la meva mare, avi?" -demanà intentant que la seva veu sonés segura. "Com creus que sona la veu d'un àngel?" -digué el seu avi. Na Diana es quedà sorpresa, no s'esperava aquesta pregunta. Una llàgrima caigué per la seva galta. "La veu d'un àngel, la de la teva mare i la teva..." -digué l'ancià pensarós. "Sonen igual." -concluí. Mirà atentament la seva néta i, tot i la foscor, pogué comprovar que plorava en silenci. "No necessites demanar-m'ho, tu ho saps." -s'acostà a la seva néta i l'abraçà amb força. Na Diana no pogué aguantar més i rompé en plors. L'avi i el ratolí l'intentaven tranquil·litzar així com podien, però no ho van aconseguir fins després d'una bona estona. Na Diana, a poc a poc, anà canviant els seus plors per badalls, fins que es quedà completament adormida. "Has fet la teva feina?" -demanà l'avi al ratolí quan na Diana estigué completament adormida. "Sí." -afirmà el ratolí. "No ho és. És com tu, com ells." -digué després. L'avi assentí i observà la penombra. Uns ulls els estaven observant. Aquesta vegada, en topar-se amb els del ratolí i els de l'avi, no fugí, sinó que, a poc a poc, s'anà apropant.
Era una figura humana, concretament, la d'un home d'uns vint anys com a molt. Tenia els cabells negres i els ulls verds, també tenia la pell molt blanca. S'apropà fins a trobar-se a uns cinc metres d'ells i es quedà quiet. "Què és el que vols?" -demanà l'avi amb serietat. "Acompanyar-vos." -digué l'home. S'apropà una mica més i digué més fluix. "És ella?" -tots dos, l'avi i el ratolí assentiren. "Ella..." -digué el ratolí. "És la que està destinada al canvi..." -afegí a continuació. Feu una pausa i digué. "A canviar, a ser canviada, ella és l'elegida."
Tots tres formaren un cercle al voltant de la noia i l'observaren. Ella dormia profundament, però no pareixia somiar res agradable. "Corren mals temps per als viatgers, prest haureu de tornar." -digué l'home. "Ho sabem, per això ens donem pressa." -digué l'avi. "Tu els acompanyaràs quan nosaltres ens n'hàgim d'anar." -digué després. El ratolí assentí. L'home també assentí.
El matí següent, hi havia un home amb ells, un home al que no coneixien. "Qui és?" -demanà na Clara amagant-se darrere en Ramon. Na Clara era bastant més gran que en Ramon, però encara així s'hi intentà amagar darrere. "Qui és?" -repetí en Ramon mentre es posava darrere na Diana. Na Diana observà l'home. Després observà al seu avi i al ratolí. L'home tenia cara de son i dibuixos estranys als braços. "Qui ets?" -demanà na Diana plantant-se davant l'home. L'home l'observà i aturà la vista a les mans de la noia: estaven embenades, ja que dies abans, s'havia fet mal. "El meu nom és Sergi." -digué l'home. "M'interessa això de salvar la humanitat, per aquest motiu, m'agradaria unir-me a vosaltres." Després d'haver dit això, somrigué amablement. "D'acord." -digué na Diana, féu mitja volta i se n'anà a berenar. No havia dormit bé. Berenaren en silenci, els ulls den Ramon i na Clara anaven de na Diana al nouvingut, realment no pareixia perillós o dolent, però, com que na Diana no li havia mostrat el seu somriure, dubtaven que realment l'acceptés. Després d'haver berenat, van reprendre la marxa en direcció a l'únic lloc al qual els escoltarien. Pel migdia, feren una aturada, descansaren i dinaren. Na Diana mirava l'horitzó pensan en alguna cosa, l'home se li acostà i li acaricià el cabell. "Passa alguna cosa?" -demanà amablement. "Passen moltes coses, poques de bones." -digué ella. "Que antipàtica... Que he fet?" -demanà en Sergi. Na Diana rigué per primera vegada en dos dies i després mirà a l'home que seia al seu costat. Li pareixia bastant més jove ara que el sol l'il·luminava, a més, tenia una pinta estranya i dibuixos als braços. Si ho pensava bé, anava amb un ancià que es mantenia com si tingués quaranta anys, amb un ratolí que parlava, un nin petit que feia miracles per menjar tant, una nina poruga capaç de ficar-se a qualsevol forat i, ara, un home que pareixia sortit d'una tribu d'indis. Pensant amb això, na Diana rigué un altre cop. "De què rius? No és graciós! Que he dit? . Demanà exaltat l'home. Realment pareixia molt jove. "No és això..." -digué na Diana. "És que som molt estranys." -confluí intentant aturar de riure. "Estranys?" -demanà l'home. Tots dos es van posar a riure una altra vegada. Seguiren avançant, fins que arribaren al seu destí. Baixaren i tocaren a la porta. Els obrí una dona que duia una bata blanca. "Fem el que podem, però no us podem ajudar encara..." -digué quasi instintivament la dona. "Perdó..." -digué na Diana. "Però nosaltres no venim a demanar ajuda." -digué després. "Nosaltres tenim una manera d'obtenir energia." -afegí després. Automàticament, la cara de la dona que, fins al moment havia estat seriosa, es transformà en alegria. La seva cara s'il·luminà i brillà igual que si una estrella morís. Feia temps que desitjaven que alguna cosa així passés. La dona els indicà que entrassen i els dirigí fins a una gran sala amb una taula ovalada al centre i molts homes i dones asseguts al seu voltant. "Ells diuen que tenen una manera d'aconseguir energia." -digué la dona. Tots a la sala s'aixecaren de cop i els miraven estupefactes. "Energia? Com?" -demanà un científic baix i grassonet. "Podeu?" -exclamà una científica prima amb els cabells blancs. "Per favor, veniu i expliqueu-ho." -digué un altre científic. Na Diana caminà en la direcció a la pissarra que li havien indicat i començà a escriure. "Són energies renovables, energies que no s'acaben o poden ser reemplaçades fàcilment, com la del sol, solar, la del vent, eòlica..." -s'aturà un moment i pogué veure com els científics la miraven atentament. "Amb aquests objectes." -els dibuixà a la pissarra de manera detallada i indicant-ne tots els components. "Les poden transformar a través de l'energia cinètica, la del moviment, en electricitat." -després, explicà tot el procediment a la pissarra i inclús demostrà com funcionava. Després, quan havia acabat d'explicar-ho, els científics s'anaren aixecant un per un a demanar els seus dubtes a na Diana i, finalment, després d'un parell d'hores, es posaren mans a l'obra per crear els objectes indicats. No els costà massa crear un model de cada tipus i provar-lo, i els resultats foren sorprenents: aquells objectes produïen energia! Tots els científics estaven sorpresos i feliços, així que decidiren començar a crear noves màquines, el procés no seria ràpid, i costava temps, però prest tindrien energia suficient per poder sobreviure. Així, tots els habitants que havien sobreviscut, participaren en la creació d'aquelles màquines que produïen energia. Tota la ciutat s'animà, i la notícia passà d'una ciutat a una altra de manera veloç. Tots estaven molt animats i l'alegria donava energia a tothom per anar i ajudar a crear les eines necessàries. La població, per estrany que pareixi, treballava unida.
"Ho has fet, realment ets poderosa." -digué en Sergi mentre acabava de sopar. Des del moment que s'havien parlat abans de continuar el viatge, s'havien fet molt bons amics, probablement, perquè eren els que menys edat es duien. "Ho hem fet, tots junts." -rectificà na Diana. Somrigué entretinguda, després acaricià el suau i platejat pelatge del ratolí. "Diana!" -cridaren a cor na Clara i en Ramon. "Saps? Ara gràcies a tu, gran part de la població té energia suficient per sobreviure!" "És gràcies a l'esforç que hem fet entre tots." -digué ella somrient. "Però en especial al teu." - confluí l'avi. S'assegué al costat de na Diana i li agafà la mà. "Saps que jo no hi seré sempre, no?" -demanà mentre acariciava els cabells de la seva néta. "Sí, en som conscient, ningú viu eternament." -digué somrient na Diana. "Potser no visquis eternament, però quedaràs a la història." -assegurà na Clara. "Jo m'encarregaré del fet que tothom sàpiga qui ets!" "Jo també!" -digué en Ramon, que no volia ser menys. Tots rigueren feliçment, celebrant que tot anés bé per fi. Havien estat temps difícils per a tothom, però es podia superar. La nit passà, i, igual que la nit, els dies i les setmanes passaren. En uns mesos, totes les persones del món tenien electricitat, i en un any, tota l'energia que s'utilitzava havia estat reemplaçada. Havien triomfat.

Era una nit brillant, les estrelles lluïen amb força en el cel i la Lluna pareixia més gran que mai. Era una nit preciosa, els renous de la ciutat pareixien llunyans. No feia fred, però tampoc calor. Na Diana, l'avi, el ratolí, en Ramon, na Clara i en Sergi observaven les estrelles. De cop, una llumeneta aparegué al cel, es desplaçava a gran velocitat d'un punt a un altre en el cel i, a poc a poc, pareixia que s'anava acostant. "Realment és fantàstic poder sentir que les persones ja no pateixen..." -digué en Ramon amb un sospir. "Sí... és una sensació molt agradable..." -respongué na Clara tranquil·lament. "Vaig sentir que els llocs que havien sigut utilitzats per fer energia abans serien canviats i s'utilitzarien per fer-ne de renovable." -digué el ratolí. "Jo crec que també en podrien posar damunt les cases." -digué en Sergi. "Estic feliç del fet que per fi alguna cosa vagi bé..." -digué na Diana. Després es colgà mirant les estrelles. "Hi ha una estrella que ens cau a sobre..." -digué entre badalls. "Que dius..." -digué l'avi, però no pogué acabar la frase: un renou sord seguit d'un "pam" molt fort es produí a pocs metres d'ells. Tots pegaren un bot enrere i es quedaren estupefactes en veure una nau molt gran feta de vidre i metall amb una porta que emetia llum i dues antenes molt brillants. La llum s'anà apagant així com la porta s'anà obrint i, quan la porta estigué completament oberta, sortiren uns animals que caminaven drets i anaven vestits amb robes fetes d'algun material que emetia llum. Baixaren de la nau i s'acostaren al grup. Els observaren per una estona i després miraren al ratolí. "Ja és hora que tornis." -digué una serp. "Príncep Jordi." El ratolí avançà cap als que havien arribat i es girà cap als seus companys. "Ho sent, però és l'hora de la meva partida." -digué. Després, els explicà qui era. Realment no esperà que acceptassen el que els diria a continuació, però s'en dugué una sorpresa en veure que ho acceptaven i comprenien. "Som el príncep Jordi, d'un planeta que està molt lluny. Som el príncep dels ratolins, i ells són els prínceps i princeses dels animals que representen. Vaig partir per protegir-me d'uns problemes de la reialesa i, quan vaig arribar aquí, em vaig trobar amb tu, Diana, la persona més meravellosa que algú podria conèixer. Gràcies a tu, vaig aprendre innumerables coses, vaig viure aventures i vaig poder veure que la vida no sempre és perfecta. Et vaig veure somriure i plorar, però mai rendir-te, ets molt valenta." -somrigué i corregué a abraçar a na Diana. Després continuà. "Això et permetrà demanar-me ajuda quan ho necessitis." -digué mentre estirava la mà amb una carta platejada que brillava. "Mai oblidis que tu ets qui crea les oportunitats, i que les persones no moren, sempre segueixen en la memòria d'algú." Dit això, s'acomiadà amb un somriure i pujà a la nau seguit dels altres. Abans de sortir d'allà a gran velocitat amb la nau, envià un darrer missatge a na Diana, era una imatge dels seus pares somrient i saludant, només ella la pogué veure, però la feu sentir extremadament feliç. Tot seguit, la nau sortí ràpidament cap al cel a gran velocitat i en menys d'un minut ja no se la veia.

En Ramon i na Clara, emocionats per l'episodi, es posaren a plorar. L'avi somrigué mentre mirava al cel, en Sergi observà a l'avi i després somrigué i na Diana mirà la carta que li havia donat el ratolí. Tenia escrites unes lletres estranyes, i brillava amb força. Després, na Diana anà fins als dos que ploraven i els abraçà amb força. A l'abraçada s'hi uní en Sergi, amb llàgrimes als ulls, i l'avi, amb un somriure als llavis. Estiqueren així una llarga estona.
Quan se separaren, ja havien deixat de plorar, però les sorpreses no s'havien acabat encara. Els dibuixos dels braços d'en Sergi s'anaren il·luminant a poc a poc, així com l'hora anava arribant. "Que passa?" -demanà alarmada na Clara. Na Diana mirà als ulls a en Sergi i després al seu avi i comprengué el que passava. Amb una mirada de tristesa s'acostà al seu avi "Avi, ja és l'hora?" -demanà amb un fil de veu mentre una llàgrima queia per la seva galta. "Sent molt no poder quedar més estona, realment vull, però no puc. El temps se m'acaba." L'ancià s'acostà a na Diana i li col·locà una mà damunt l'espatlla amb suavitat. Na Diana l'agafà i l'estrengué amb força entre les seves.

Un còmic sobre l'IES Felanitx, obra d'en Luciano Sánchez, de 1r d'ESO

ÚLTIMA CARTA, escrit per Miquel Maimó, de 2n de Batxillerat

Palacio de las Cortes, Madrid

Tercero de enero de mil ochocientos setenta y cuatro

Apreciado Bartolomé,

Te escribe con el pulso todavía tembloroso quien ha sufrido la crueldad de presenciar la muerte de su vástago. La oscuridad que invade mi alma en luto nada tiene que envidiar a la negrura de la tinta que contiene estas lúgubres y desconsoladas palabras, cuya motivación no es otra que mi deseo de ser yo el emisario la mala nueva. Permíteme que te explique cómo sucedió todo, cómo nuestra moribunda creación emprendía definitivamente su camino hacia el olvido.

Me desperté ayer con la ilusión de formar parte de su glorioso renacimiento, de manifestar con mi voto la voluntad noble de las cinco mil almas que me ofrecieron su confianza, de traer la cordura y la democracia nuevamente a este país sin riendas. Me encontraba a medio día entre los muros de la morada que abiertamente me acogió hacía anteayer siete meses, dispuesto a sentir de nuevo el honor de ocupar la cámara suprema del Estado y dejar de ser yo mismo para convertirme, tras más de tres meses privado, en parte de todos nosotros. La verdad es que muchos ya entreveíamos el nefasto desenlace que estaba por llegar pues los rumores de una posible intervención armada corrían como la pólvora por los pasillos del palacio. Igualmente, decidí abogar por la esperanza como único remedio al pesimismo que paulatinamente me embriagaba.

A las dos de la tarde, al son de vivas a la República y a la Federación, se dio comienzo a una sesión de solemnidad estrafalaria y ridícula cordialidad entre las mentes pensantes de todos los colores tan inverosímilmente representados, que se miraban con inquieto recelo. Mi presencia allí dentro era meramente anecdótica, un pasivo espectador de los proyectiles verbales que se arrojaban con dudables intenciones de banda a banda del hemiciclo. Me abstendré de narrar las diferentes intervenciones de los diputados que tomaron la palabra para alabar o criticar las actuaciones del hasta ayer presidente, que no fueron escasas ni breves.

El punto de inflexión recae en la cuestión de confianza que los de nuestro bando presentamos contra el tirano de Castelar, cuyas políticas dictatoriales habían causado ya suficientes meses de agonía a nuestra radiante Hija y no era tolerable, como haces bien de considerar tú también, más tiempo de demencia. La votación se llevó a cabo pasada la media noche y resultó cesado aún teniendo cien ineptos que le daban ciego e incomprensible apoyo. ¡Quién le iba a decir a este servidor, un pobre iluso, que esa buena nueva supondría el principio del fin! Mi cansancio ya a tales horas de la madrugada era superlativo, como el de todos, pero igualmente se pospuso la sesión para reanudarla qué sé yo cuanto tiempo después, hora y algo quizá. Me adormecía en mi escaño esperando que concluyeran las deliberaciones para acordar el candidato de nuestro partido, hasta que el parloteo del gentío regresando a la cámara me desveló.

Imagina por un momento doscientas veinte almas en vela durante una noche entera, decidiendo el futuro de nuestro país. Imagíname, tú que conoces mi mal humor al ser privado de mi estricto horario de sueño, sentado en el lugar que entonces consideraba la fortaleza inexpugnable de la democracia. Cerca de las siete de la mañana se procedió a la votación con la intención de elegir un federalista como presidente, hecho que discrepaba con los intereses de quien hizo llegar la maldita nota, ese ínfimo pedazo de papel que significaría la máxima hecatombe. Y es que otras veces hemos visto destronar la señora Justicia de este país, pero hasta hoy no de un modo tan vil y ruin, tan cobarde. La misiva contenía la orden dictada por el mismísimo don Manuel Pavía de evacuar de inmediato el Congreso y ceder el poder a la autoridad militar. ¡Qué vigor, qué indignación ha poseído los cuerpos de los allí presentes, el mío incluido! Todavía siento en mis carnes la tensión de ese momento, aún retumban en mis sesos las palabras firmes de varios diputados dispuestos a morir antes de ceder sus respectivos escaños. Eso no iba de las luchas pueriles que vivimos antaño entre generales para lamer el real trasero de la de los tristes destinos, no; hoy se estaba amenazando un atentado contra la Soberanía Nacional en toda regla.

De pronto se oyeron gritos en los pasillos y empujones en las puertas, que mantenían cerradas varios diputados republicanos mientras otros se precipitaban justificadamente por las ventanas. La puerta cedió al cabo con la caída de los valientes que la sostenían, triste metáfora de lo que se avecinaba, y abrió paso a los asaltantes. Contemplé impotente desde la lejanía de mi asiento como entraba de repente un batallón del ejército, encabezado por el señor de indumentaria castrense y severo posado. Mi estado de estupefacción me impidió el grabado de nuevos acontecimientos en mi memoria y los veo ahora borrosos, pero recuerdo perfectamente las salvas que retumbaban por las paredes de aquel santuario profanado y mi cuerpo huyendo de ellas instintivamente.

De pronto me encontraba en la calle tras ser desahuciado del hogar que la ciudadanía libremente me había regalado, con el vacío en el corazón de quien acaba de perder su única hija. Ha muerto, mi querido amigo, muerta es y yo he sido testigo de su ejecución. Guárdate tú con firmeza de los miserables que pronto harán llegar el verdugo a Felanitx contra el ayuntamiento popular que un día tuve a cargo y ahora con tanta aptitud diriges. Hazle honor al nombre que lleva e irgue como puedas la mejor defensa que seas capaz de maquinar hasta mi regreso; mucho me temo que la historia de hace cincuenta años no fue nada frente a lo que nos viene.

En fin, que en paz descanse la República, y que con gloria renazca cuando esta tierra la merezca.

Julián Suau y Carrió

Diputado por Baleares en las Cortes Constituyentes

PRELUDIO ROJO, narració d'Olívia Lund, de 4t d'ESO

Desplomada en el frío suelo de la cocina, ante los productos de limpieza, la botella de salfumán nunca había tenido un mejor aspecto, tan delicada, corrosiva y apetecible. Desintegrándome las entrañas, liberándome de mi misma, de mis pensamientos.

Él había llegado con la calidez de la primavera, junto a las flores y aromas de brotes frescos y el viento otoñal lo arrastró de vuelta a Irlanda, junto a su familia, su mujer, sus hijos. Ahora ha vuelto a su monotonía familiar, alejado de la guerra, de las balas, de mí. Madrid ha perdido el sentido tras las bombas.

Cuando lo conocí, yo lucía un vestido de seda rosa largo y ceñido. Al entrar en la sala de fiestas no me fijé en el, ni cuando me ofreció una copa, ni cuando se hizo el interesante… fue cuando después de conversar durante toda la noche, me reveló su secreto: verdaderamente se había alistado a las brigadas, no solo para liberar a un país y defender sus ideales, sino como válvula de escape, un viaje a otra dimensión en busca de una aventura que recordar al jubilarse, si sobrevivía, pero él estaba seguro de que volvería sano y salvo a su casa, y así ha sido. Cuando me lo contó, le vi con otros ojos, pude ver su corazón en carne viva, sus ambiciones y temores, era como mirar a través de un mar en calma, transparente. Esa misma noche durmió en mi cama, nunca me había sentido tan cómoda y complacida junto a un hombre.

Su verano se resume entre el frente y mis sábanas. Cartas que me hacían levitar y su presencia. Los rayos del sol se colaban entre las ropas de mi cama, sus ojos azules eran el mejor de los mares y su bigote una selección de las mejores espigas de trigo. Me iré, me repetía... yo contaba con ello, pero nunca me habría imaginado que tan pronto. Se esfumó entre mis brazos. No sabía que era un adiós, al contrario, pensaba que era el verdadero inicio de una historia digna de una novela del siglo XIX, que había la posibilidad de huir juntos a otro país, lejos de la crueldad.

Recuerdos que oscilan entre la procacidad y la delicadeza ahora me ahogan la consciencia, no puedo leer sin pensar en el, no puedo dormir sin soñarlo, de alguna manera ha arrancado una parte de mi y le ha disparado con su fusil de guerra. Su avaricia también se llevó mi esencia, esa clase de ambiciones no las supe ver.

Su intención nunca fue herirme, supongo, pero al utilizarme para vivir su corta aventura que contar en la taberna del pueblo me destrozó a mi, a mi naturaleza romántica y a la tierna historia que pensaba haber vivido.

Tras recibir su única y última carta, cortante, en la que me pide que no le vuelva a escribir y que me olvide de él, se han evaporado todas mis esperanzas y expectativas, haciendo que la lucha sea aún más oscura y triste de lo que es. Derrumbada sobre las frías baldosas de la cocina, destrozo con la verdad cada uno de los secretos que esconden las paredes de esta casa. Recuerdos que creía amorosos y resultan ser los más obscenos y llenos de prepotencia que conozco.

Y ahora él está de vuelta con su familia, con su mujer, donde debe estar.

Mis amigas, casadas, nunca aprobaron nuestra aventura, a pesar de que me hiciera feliz. Cada vez que nos reuníamos me juzgaban y me clavaban sus miradas gélidas, como el hielo más puro de los Pirineos, pero con el alma oscura. Me sentía rechazada, expulsada de su frívolo y estirado clan, del que, en el fondo, no quería participar y del que ya estaba cansada. Me aislé, de ellas, de todos, familiares, conocidos, hasta de mi criada. Me aferré y entregué a la soledad, a él.

Aposté en él los pocos restos de esperanza que aún mantenía. La esperanza de huir del caos y poder volver a vivir en la delicada calma, la esperanza de volver a encontrar el amor y la esperanza de ver libre a mi país, a mi tierra amada.

La puerta abriéndose de golpe interrumpe mis pensamientos, es Carmen, la criada, alarmada como de costumbre, no para de preguntarme qué me pasa y viene a levantarme del suelo impidiendo el final que tenía planeado para mi.

Ya de noche, me voy a la cama, con la cabeza inundada de pensamientos, me han arrebatado la calma y la paz sembrando el caos y la miseria, desplazada por mis amigas y alejada de mi amado, que no me amaba; no puedo hacer nada para arreglarlo, me quedaba la esperanza, pero la perdí con la retirada de las brigadas internacionales.

Me despierto al amanecer. Carmen aún no se ha levantado. Casi por inercia voy a la cocina. No tengo hambre. Me siento en el taburete junto al fregadero. La tentación me obliga sentir de nuevo la peligrosa botella de disolvente entre mis manos.

Sentada en el taburete de la cocina, a través de la ventana veo los rosales que sembré con mis propias manos hace ya dos años, esta primavera fue la primera vez que florecieron, bellas y pulcras rosas rojas se desenvolvieron en mi jardín al son de la cálida brisa bélica, sus austeras espinas se mantienen firmes, pero sus finos pétalos marchitados se han precipitado al suelo. Con la mirada fija en el pobre rosal desenrosco el tapón rojo de la botella, decidida.

APOGEO, poema d'Olívia Lund, de 4t d'ESO

Me abandonaste en la arena,

abrazada a la solitud,

tu recuerdo me persigue

y me siembra la inquietud,

en el alma

Te alzaste entre la calma

y te vi llegar de lejos,

te regalé mi presente

hipnotizada por azulejos,

encantada

Me abrazaste deshojada,

tus aires turbulentos,

tu tacto transparente,

en la arena, anclados,

empapada

Y ahora estoy impregnada,

de ti, de tu presencia,

esperando tu retorno,

refugiada de la evidencia,

en mi mente

Tu huida es permanente,

tu brisa no volverá,

te recuerdo con dulzura,

como me enseñaste a nadar,

contigo

Como si nunca hubiera existido.

En mi mente ahora se trazan,

llenas de ti y de tu esencia,

imágenes que enlazan,

el recuerdo

Con la luna te estás perdiendo,

y me ahogo en la sequía,

el sol me abrasa

y anhelo tu energía fría,

que me apague

Que me embriague

y juntos volver a danzar

lejos de la ardiente arena,

solo tú me sabes calmar

el incendio

I a continuació, un relat escrit per Mateu Antich Sánchez:

Començava un nova setmana, i això suposava repetir una altra vegada totes aquelles coses que s’havien convertit en el meu únic motiu de ser. Com cada dia, un cop cada set des que va emmalaltir la meva mare havia d’actuar com si fos el cap de família, el meu pare no hi era, de fet, tan sols sabia si encara era entre nosaltres o no, i el meu germà tenia 8 anys. Per mi ja s’havia convertit en rutina haver de passar per entre els edificis derruïts del que un dia havia estat la ciutat que m’havia vist créixer.

Aquell dia era diferent però es respirava una pau inquietant, diria que tot semblava massa bonic. En els meus viatges fins a l’altre cap d’Alepo normalment havia d’anar a la gatzoneta, intentant evitar els carrers principals, sempre ben alerta del mínim renou que em pogués alertar. Però aquell dia no era com els altres, el cel pareixia a punt d’esclatar en mil trons i llàgrimes, cosa molt poc comú a la meva estimada Síria. I dic estimada perquè haver entrat en guerra amb els malparits de Bashar el Asad tan sols havia fet que el sentiment meu cap a la meva pàtria fos major. Tot seguia massa calmat, el cel seguia negre com la nit, i jo seguia pensant per quin motiu aquell dia era diferent.

Vaig arribar a l’amagatall dels meus amics sense haver sentit ni tan sols un tret en tot el camí, allà, com cada dia m’esperava la mare de la meva millor amiga amb un poc de menjar i unes medicines per a ma mare. Li vaig agrair, com sempre feia, tot l’esforç que realitzava per obtenir menjar per a dues famílies. Em va dir que nosaltres hauríem fet el mateix si fos ella la malalta. Si ma mare no hagués emmalaltit ens hauríem amagat amb elles, però així com estava tan sols podia aixecar una mica el cap per no tirar-se la medecina a damunt a l’hora de prendre-la.

Tenia 17 anys i des dels 13 vivia en guerra. El meu pare va partir tot d’una la guerra va esclatar. Ell, juntament amb molts altres homes, van partir per formar part dels rebels per lluitar per nosaltres. A dia d’avui, 4 anys després seguia sense saber res d’ell.

Vaig arribar allà on es trobaven el meu germà i la meva mare, el soterrani d’un edifici mig derruït. El meu germà tot d’una que em va veure em va començar a cridar dient-me que la mare no es movia. Vaig baixar tan aviat com les cames em van permetre, però ja era massa tard, la seva vida ja havia acabat. En aquell moment, el sostre em va caure damunt, estava morta per dins, tan sols em quedava un germà petit que no entenia el que passava, que encara no s’explicava per què ens havíem d’amagar. Vaig pensar què podia fer, què havia de fer per salvar la meva vida i la del meu germà. Mentre, de fons, se sentien els primers trons de la tempesta.

L’endemà vaig prendre la decisió potser més arriscada de la meva vida, la llum del Sol tornava enlluernar, era bon dia per partir fins a l’amagatall de les meves amigues, i així ho vaig fer juntament amb el meu germà.

El dia pareixia una còpia del passat, massa calmat tot per estar en guerra, massa estrany em semblava que els únics renous que havien fet presència en dos dies haguessin estat els d’una tempesta. No vaig preocupar-me i vaig agrair que després de tants trets, la guerra no fos present durant uns dies. La meva alegria però va durar gairebé gens. Quan estàvem a dues passes del lloc que era el nostre destí vam sentir la primera explosió, el meu germà es va posar a plorar i jo, tot i estar molt prima per la falta de menjar el vaig aixecar així com vaig poder i vaig partir a córrer. Per sort, la meva correguda va servir, vam poder arribar al refugi dels nostres amics. Allà vam contar que la mare havia mort i que havíem hagut de partir per por, que encara que la mare estàs malalta ens donava seguretat i que sense ella ja no la teníem. Allà ens van entendre i ens van intentar consolar. De poc servia, jo ja estava morta per dins, tenia por a tot, la vida era totalment injusta, i els meus pares eren lluny, eren a un altre món.

La situació pareixia que ens forçava a partir cap a les fronteres i entrar als països veïnats, però tot i Alepo ser una de les ciutats més properes als altres països, intentar sortir d’allà era un suïcidi total. Cinc persones, entre elles dos nins petits, i sí, dos nins petits perquè la meva millor amiga tenia un germà petit de l’edat del meu, difícilment podrien escapar d’una ciutat que era constantment bombardejada. Per això vam decidir esperar i intentar subsistir amb les reserves que la mare de la meva amiga aconseguia.

Tot seguia com sempre, les setmanes passaven i els bombardejos no aturaven, a vegades amb més regularitat, a vegades passaven dies entre uns i els pròxims. Seguien bombardejant perquè sabien que entre les escombraires de la nostra ciutat encara hi havia més gent com nosaltres, amagada amb por a morir.

Tot anava bé, si consideram la possibilitat de seguir amb vida com a «anar bé». Però fou efímer, passades tres setmanes des que jo i el meu germà vivíem al nostre nou refugi, l’única adulta de la família va morir. Va ser en un dels camins que ella tota sola feia per obtenir provisions, no fou cap bomba que la va matar, ni tan sols ningú, fou un sostre que tan malfet per les diverses explosions, justament va caure damunt ella. Com havíem de sentir-nos si ni la sort ens ajudava? Aquesta vegada vaig ser jo qui va ajudar la meva amiga i el seu germà, els vaig tranquil·litzar i els vaig prometre que ens en sortiríem, que tots junts en sortiríem. No crec que fos correcte per part meva donar falses esperances, però en aquell moment va ser l’únic que se’m va ocórrer per calmar l’ambient.

La situació s’havia complicat molt, sense reserves passàvem fam i no sabíem on anar per tal de trobar menjar. La necessitat de menjar i les poques ganes de viure que encara ens quedaven ens van dur a partir, encara que la meva amiga i jo coneixíem que era quasi impossible sobreviure ens vam voler aferrar a la nostra darrera possibilitat.

Vam partir cap a l’oest, sabíem que era la manera més ràpida d’arribar al país veí, Turquia. Al nostre camí ens vam trobar un parell de famílies que havien pres la mateixa decisió que nosaltres i caminaven cap a Ad Dana per després travessar a Turquia. Els camins eren menys perillosos que les ciutats, però igualment no eren llocs absents de risc, per sort encara que fos un llarg camí vam arribar a Ad Dana. Allà tots els que havíem viatjat junts ens vam refugiar i les persones adultes del grup que havíem format van anar a cercar provisions. Ad Dana no havia estat tan bombardejada, hi vivia encara bastanta gent que havia volgut resistir en lloc de travessar a Turquia.

Vam estar molt de temps en aquella ciutat encara verge de bombes. Vaig fer el 18, el que volia dir que en poc més d’un mes es compliria un any de la mort de la mare. Teníem la frontera a dues passes, però pel que es deia els siris ja no eren massa ben acceptats a Turquia, per això resistírem tant de temps a la que des d’un any enrere era la nostra casa.

La pau no existia, i seguia sent incapaç d’explicar-me el perquè. La guerra no tenia sentit, les guerres mai havien tengut sentit, havia sentit a parlar d’altres guerres de molt de temps enrere a altres països, per mi eren coses horribles del passat. Les persones properes a tu morien. Les que no eren properes a tu també morien, era mort, la guerra era mort i ja havia perdut molt per culpa d’ella, però ella no aturava, seguia sent dolenta acabant amb la vida de moltíssima gent innocent, i pel que pareixia no aturaria fins acabar amb la de tothom. El meu germà tenia quasi 9 anys i no feia el que milions de nins fan a la seva edat, no tenia joguines, no tenia més que un amic, no tenia una educació i no podria conèixer mai el meravellós país allà on jo sí que havia tengut una infància més o manco bona.

Jo ja era una persona adulta, i durant aquest període de pau relativa que vaig tenir a Ad Dana vaig pensar molt. Vaig pensar en solucions, vaig pensar en el futur, vaig pensar en la meva família, vaig pensar en el sentit de la vida, i vaig arribar a una conclusió. No hi havia solucions, no hi havia futur, no tenia més família que el meu germà i la meva vida ja no tenia sentit. El vespre en que vaig pensar això vaig acabar feta miques, plorant al terra allà on dormia. No volia viure més, preferia morir abans que viure més aquella guerra.

La meva voluntat va ser realitat aquell mateix vespre, la pau es va acabar sota una pluja de milers de bombes, una d’elles va caure just sobre el sostre baix en què nosaltres dormíem. El sostre va caure sobre nosaltres, i amb ell la vida del meu germà, la meva amiga i el seu germà, juntament amb la meva, al pou de l’oblit allà on hi ha la vida de milions de persones mortes per culpa de les guerres.

El meu nom és Houda Falú, vaig morir dia 25 de juliol de 2016 a Ad Dana, vaig ser una més de les moltes persones que van morir aquell dia, i una simple persona més a la gran llista de persones que la guerra del meu estimat país se’n va emportar. Síria no és un país dolent, a Síria hi ha gent dolenta, Síria no fa mal a ningú, a Síria li fan mal. La gent d’aquesta terra tan sols vol viure, per això fuig, el mínim que podeu fer és obrir les portes a tots aquests milions de persones que cerquen llibertat i pau. Jo tenia por a fer-ho i al final vaig morir, moltíssima gent té por a fer-ho per la mateixa raó que jo, no volen ser rebutjats. Obriu les portes i no permeteu que la meva història sigui la mateixa cada dia. Ajudau, com a persones que sou que la guerra s’acabi.