Entrevista a Guillem Clua, dramaturg

Aquest curs 2019-2020, els alumnes de 2n de batxillerat 
han viscut el fet literari per camins 
diversos. A més de poder gaudir de la presència de Lucia Pietrelli, 
com explicàvem el trimestre 
 anterior, han assistit diverses vegades al teatre. Entre les obres 
que han anat a veure hi ha  
Smiley, de l’autor Guillem Cllua, del qual també han llegit Marburg, 
una altra obra teatral. 
És, doncs, perquè n’han treballat dues obres que li han fet, entre 
tots, aquesta entrevista 
que teniu a continuació. L’entrevista, s’ha fet per correu electrònic. 
És molt d’agrair la gentilesa 
d’en Guillem Clua a l’hora de dedicar-nos una bona estona del seu 
temps de lleure per respondre-hi.

Guillem Clua, dramaturg

SOBRE EL FET D’ESCRIURE

¿Per què decidires escriure teatre i no un altre 
gènere?

Va ser una mica per accident. Jo de ben petit tenia clar 
que m’agradava escriure, però no sabia 
encara què exactament. Per això quan va arribar l’hora 
d’anar a la universitat vaig escollir 
Periodisme. No va ser fins més tard que, després de 
molts anys de gaudir del teatre com a 
espectador, vaig fer un parell de cursos d’escriptura 
a la Sala Beckett de Barcelona i vaig veure 
que era un gènere amb el que em sentia molt 
còmode, perquè em permetia explicar històries de 
ficció sense els requeriments tècnics del cinema ni 
l’extensió que demanava una novel·la.

¿D’on treus les idees, en escriure? ¿De l’experiència 
personal? ¿Simplement de la  imaginació?

Gairebé tot sorgeix de la realitat que m’envolta, 
ja siguin experiències pròpies o d’altres persones, 
fets reals que surten a les notícies, etc. Crec que 
sempre s’ha d’escriure sobre allò que es coneix,
 ja que un dels ingredients essencials per escriure 
bé és la veritat. La imaginació és molt 
necessària, però sempre ha de néixer de fets o 
idees verdaderes.

Quan escrius una obra, ¿ja saps tot el que 
escriuràs quan t’hi poses o vas pensant-la 
a mesura que l’escrius?

La majoria de vegades no em poso a escriure 
l’obra fins que no sé com acabarà. 
Necessito saber on vaig abans d’emprendre 
el camí o tinc por de perdre’m. Després sempre 
canvio coses a mitja obra, esclar, però el final 
poques vegades canvia.

Un tema recurrent a la teva obra és 
l’homosexualitat. ¿Per què?

Com a home gai tinc una necessitat d’explicar 
històries de personatges LGTBI que sovint no 
tenen presència al teatre català (o al cinema 
o la televisió). Sóc un gran defensor de la 
visibilitat de tota mena d’identitats afectivosexuals 
en la ficció, ja que hi ha espectadors 
que necessiten veure aquests personatges i 
sentir-se identificats en les seves històries 
particulars.

¿Consideres que seria bo que es fes 
una pel·lícula d’alguna de les teves obres? 
¿I que alguna plataforma com Netflix en fes 
una sèrie?

Sí, de fet ja ho hem intentat amb alguna, com 
Marburg, Smiley o La pell en flames, però de 
moment no hi ha hagut sort! El cinema és un 
món molt complicat que demana grans inversions 
econòmiques.

La teva obra, ¿ha estat mai premiada?

Sí, en diverses ocasions. Gairebé totes les 
meves obres han obtingut premis o nominacions 
importants aquí i a l’estranger.

CLUA I LA SEVA OBRA

¿Et veus reflectit en algun personatge de
 la teva obra, ja sigui de Marburg, ja sigui 
de Smiley?

Sí, especialment a Smiley. Quan la vaig escriure
 vaig posar molta veritat personal en el text i 
podria dir que gran part és autobiogràfic. A Marburg
 no tant, perquè mai m’he trobat personalment 
en cap de les situacions a les quals s’enfronten 
els personatges (afortunadament).

Les representacions de les teves obres, 
¿solen acomplir les teves expectatives?

Sovint sí, especialment en aquells muntatges 
on hi ha hagut un diàleg prolífic amb el director 
o he dirigit jo mateix. Llavors el resultat de la 
posada en escena sol aportar coses que ni tan 
sols havia imaginat. Aquesta és la màgia del 
teatre: en un escenari no es pot preveure tot i 
de vegades l’aportació dels actors o d’altres 
professionals, com l’escenògraf, et fan veure 
l’obra d’una altra manera i fins i tot et poden 
fer canviar el text.

¿Amb quina de les teves obres has gaudit 
més?

Totes m’han proporcionat molts bons moments. 
Potser L’oreneta, ara en gira per Espanya, és la 
que m’està emocionant més, ja que està arribant 
a molta gent i el seu missatge de respecte a la 
diversitat és molt necessari que circuli.

Escena de l'obra Smiley

SOBRE SMILEY

¿Per què vares decidir escriure Smiley, 
una obra que trenca amb els estereotips que 
ens imposa la societat?

Fa anys que no deixem de veure comèdies romàntiques 
de tota mena al teatre, el cinema i la 
televisió, però han tingut sempre una cosa en comú:
 eren entre un home i una dona. Jo tenia 
ganes de fer el mateix, una comèdia divertida, 
comercial i emocionant, amb dos homes, ja que 
no s’havia fet mai i la societat ja estava prou 
preparada per veure-ho com una cosa normal. 
Naturalitzar l’homosexualitat per a un públic  
mainstream va ser el principal objectiu.

SOBRE MARBURG

¿Quina finalitat té que totes les històries 
de l’obra estiguin entrellaçades?

La idea era donar a entendre que tots els éssers 
humans estem lligats els uns als altres, encara 
que no en siguem conscients, a través de l’espai 
i el temps. Les accions d’un afecten els altres, 
que a la vegada afectaran altres i així fins a 
l’infinit. De fet, les seves històries comencen de 
manera separada i es van ajuntant fins que al 
final, totes semblen tenir una única veu.

¿Per què hi apareix la malaltia com a lligam?

Les diferent malalties (del cos i de l’ànima) 
que van apareixent posen en perill l’existència 
d’aquells que les pateixen o fan trontollar el món 
que creien segur. No hi ha res més perillós i més arbitrari 
que una malaltia: afecta tothom sense distincions 
i no diferencia entre classes, races, gèneres... 
Ens fa a tots iguals i, davant l’amenaça de la mort, 
ens fa ser qui realment som.

Portada de l'obra Marburg

¿Com és que la relació entre totes les històries 
que apareixen a l’obra és la ciutat de 
Marburg? ¿Vares triar el nom de Marburg 
perquè les quatre ciutats realment existeixen 
o la tria té un sentit més profund?

Vaig assabentar-me de l’existència del virus de Marburg 
descobert als anys 60 per casualitat, 
llegint un reportatge, i em va cridar l’atenció que 
bategessin el virus amb el nom d’una ciutat 
alemanya. Em vaig preguntar si els seus habitants 
sabien que vivien en una ciutat amb nom de 
malaltia i quan vaig descobrir que realment hi 
havia tres llocs més al món amb el mateix nom, vaig 
saber de seguida que havia d’escriure una obra sobre 
això. Al llarg de dos anys vaig visitar els 
quatre emplaçaments per documentar-me i 
acabar de polir l’obra.

¿Per què et sembla que pot ser romàntic en 
una relació la transmissió d’una malaltia?

Per a mi personalment no ho és, però per al personatge 
de Buck sí. Té una idea molt equivocada 
del que és l’amor i l’entén com una submissió a l’altre, 
en aquest cas Dundy, o com una necessitat 
d’utilitzar un aspecte aliè als sentiments (en aquest 
cas una malaltia) per crear un lligam irrompible. 
Aquest desig de ser contagiat existeix i hi ha gent 
que el posa en pràctica, però jo no crec que 
tingui res de romàntic. Dundy també ho sap, però 
al final de l’obra s’hi aferra perquè és l’única 
sortida que veu a la seva soledat.

¿Quina intenció té la crítica ferotge de la religió? 
¿Consideres que la religió s’aprofita 
de la gent?

Jo sóc un ateu convençut. No crec en Déu, tot i que 
respecto les creences de tothom, com no 
podria ser d’una altra manera. Ara bé, una cosa 
molt diferent són les religions que articulen 
aquestes creences legítimes de la gent. En la meva 
opinió no són més que un conjunt de dogmes
i supersticions que no aporten res a l’espiritualitat 
personal, més aviat el contrari: generen 
frustracions, prohibicions, enfrontaments, injustícia i guerres.

Un altre tema recurrent a Marburg és el de la 
mort, la por de la mort. ¿Pot ser escriure 
sobre la mort és un forma de sobreviure?

Escriure sobre el que sigui és una forma de sobreviure. 
De fet, tots aquells que ens dediquem 
a crear, ho fem d’alguna manera per esquivar la mort, 
per deixar alguna cosa en aquest món 
quan nosaltres ja no hi siguem. D’alguna manera, 
perseguim la immortalitat.

¿Què significa la recurrència del color vermell
 –VIH, pols vermella, sang, llibre...–?

És un recurs visual escènic que va apareixent durant 
l’obra: el color de la sang va sortint de tant 
en tant, recordant-nos a tots que som humans.

Sembla que els personatges femenins de l’obra 
surten una mica malparats –Helga, Acanit, 
Claire–. Ens hem plantejat si arriba a ser un tant 
misògina. ¿Què trobes tu?

Amb el pas dels anys intento analitzar els meus 
textos també des d’una perspectiva de gènere 
i en el cas de Marburg he de reconèixer que no vaig 
ser gaire just amb el personatge d’Helga, 
ja que actua i deixa d’actuar sempre en funció dels 
homes de la seva vida, ja sigui Tom o el seu 
amant. No crec el mateix, però, d’Acanit, que es 
manté ferma en la seva fe i s’acaba convertint, 
segurament, en la taula de salvació de Gabriel a 
través d’una amistat futura (recordem la revelació:
 aquella nit soparan junts); i tampoc de Claire, que 
ha viscut tota la vida soltera i com ha volgut i 
que acaba deixant aquest món en els seus propis 
termes.

Fins aquí les paraules d’en Guillem Clua. La seva 
passió pel que fa i el plaer que ens ha causat 
veure i llegir la seva obra ens serveixen per convidar-vos a 
vosaltres també a gaudir de la literatura.