Entrevista a Pere Morey

«Per a mi, escriure és un acte de lluita; no me basta entretenir el lector, li vull empeltar els meus valors, si ell s’hi sent identificat.»

Pere Morey i Servera (Palma, 1941) és un conegut escriptor mallorquí, guanyador d'un total de sis premis literaris arreu dels territoris de parla catalana. És llicenciat en Ciències Econòmiques per la UB i en Ciències Empresarials per la UIB, i va treballar com a professor universitari. Els gèneres que cultiva són la literatura infantil i juvenil, la novel·la històrica i la novel·la negra, tot i que també ha escrit obres de ciència-ficció, teatre, guions de pel·lícules i fins i tot de còmic. Ha col·laborat també en diverses ocasions en els mitjans de comunicació.

1. És evident que un bon escriptor necessita anys per perfeccionar el seu estil. Quan començares i què et motivà a escriure?

Als 12 anys vaig fer una revista a l’Escola de Comerç, on estudiava; el primer article va ser un comiat als tramvies, que aleshores es retiraren de la circulació a Ciutat. Llavors vaig començar una novel·la històrica per entregues a cada edició que començava dient “Era el 31 de febrer de 1313, durant el regnat de Sanç I de Mallorca”.

Ja aleshores barrejava la història amb la pardaleria de citar una data impossible. A més, sempre m’havia agradat contar als companys les rondalles que havia llegit, canviant noms i situacions segons l’auditori.

2. Tens un escriptor predilecte, algun model a qui seguies quan començaves?

Salgari i Jules Verne, perquè barregen l’emoció amb la informació, quan començava a llegir. Ara mateix el millor escriptor de novel·la història que conec és Santiago Posteguillo, que recrea Roma molt millor que Robert Graves a “Jo, Claudi”. Pel que fa a les guerres napoleòniques m’agrada molt Richard Cornwell, i per la mateixa època, referida a la marina, Patrick O’Brien.

3. D'on treus la inspiració?

De fets reals, de sensacions, o de la tècnica que jo dic del «¿what if?»: què passaria si... De tota manera, la major part de la meva obra és novel·la històrica, encara que també he fet experiments en novel·la negra, neo-rondalles i algun conte de ciència ficció.

4. Tenc entès que vares estar treballant a la Universitat. Com va ser l'experiència d'estar a l'altra banda de la sala, ensenyant en lloc d'aprenent?

La millor manera d’aprendre sobre un tema és ensenyar-lo o escriure sobre ell, perquè no et pots permetre cap error.

Les cares dels alumnes o dels oients són un bon indicador de l’interès que despertes i si el missatge està ben formulat d’aquella manera. Record especialment les expressions d’alguns dels estudiants de la península que venien a fer la ruta del Templer i l’arquitecte, com reflectien una emoció molt intensa. Això és molt reconfortant.

5. Molta gent et coneix per les teves col·laboracions a documentals a la televisió. Què et va sorprendre més del funcionament dels mitjans audiovisuals?

La quantitat de persones implicades i la poca rendibilitat entre el temps de producció i el d’emissió, la necessitat de comprimir les intervencions. Ens calia un matí sencer a tres persones fer una intervenció de quatre minuts, això sí, a diferents localitzacions.

6. Quina de les teves obres t'agrada més?

«El llaüt de vela negra» és la més emotiva; «El templer i l’arquitecte» és tècnicament més difícil pels ponts que emprava canviar d’època a cada final de capítol; «Pirènia, el país que mai no va existir» és un exercici de reconstrucció de la història real d’Europa, així com va ser, i així com m’agradaria que hagués estat. I naturalment, a totes les famílies el fill més estimat és el caganiu, per això m’agrada especialment «La darrera canonada».

7. Parlant de «La darrera canonada», el teu darrer llibre, què en destacaries?

La barreja entre els fets reals i la història personal dels protagonistes imaginaris, amb els quals esper que el lector s’identifiqui; el missatge de conscienciació de les injustícies que patim des de 1715 ençà, la proclama a favor del recobrament de la nostra dignitat... i el meu testament emocional, que surt al final.

Esper que es reparteixi en fotocòpies durant la cerimònia del meu comiat, que no serà cap funeral ni tanatori, perquè he deixat el meu cos a la ciència; així seré útil després de mort. Possiblement es farà al Museu de Mallorca, al qual he dedicat molt de temps i energies, amb música de Mahler “La cançó de la terra” com ambientació.

8. Darrerament participes en molts actes sobre el Tricentenari (1715-2015). Per què creus que és tant important commemorar aquells fets?

Un poc el que he contestat al punt anterior. Ens han amagat la nostra història, Espanya ens ha inoculat el virus del “tanmateix”, que sols es cura aplicant la vacuna del “siau qui sou”, i fa creure als curts que som un poble distint del català i el valencià, per tal de separar-nos de la nostra nacionalitat històrica i així controlar-nos millor.

Per a mi, escriure és un acte de lluita; no me basta entretenir el lector, li vull empeltar els meus valors, si ell s’hi sent identificat.

9. De tots els premis que has guanyat (que no són pocs), de quin n'estàs més orgullós?

El de la Generalitat a la millor obra juvenil de 1984 per «Pedres que suren», i és que no era cap concurs literari, sinó un jurat independent. Ara, el millor premi és aquella llum que veig als ulls d’alguns joves quan puc parlar amb ells i veig que compartim la mateixa passió.

10. Tens en ment ja una idea per la teva pròxima novel·la?

Una narració històrica a partir dels esquelets que ha sortit a les excavacions de la basílica de Son Peretó, a Manacor.

11. Quins consells donaries a algú que just està començant la seva carrera literària?

Llegir molt amb un llapis (no un boli!) en la mà i marcar a un costat els paràgrafs que més li han agradat. Llavors, fer un resum del llibre (o pel·lícula) i anotar quins canvis faria a l’argument, el final, els personatges...

Redactar exactament una pàgina cada dia, ni més ni manco, amb els esdeveniments, sensacions i emocions del dia. D’aquesta manera s’exercita l'observació i la concisió. I per enriquir el vocabulari, cercar una paraula nova cada dia al diccionari i anotar-la.

12. Molts companys de classe consideren la història com a l'assignatura més avorrida. Què penses que es pot fer perquè el jovent s'hi interessi més?

Per començar, junyir el professor a una arada perquè és l’assignatura que més fascinant pot ser. Una possibilitat és reunir-vos uns quants i veure, al cinema, televisió o al YouTube, pel·lícules sobre aquella època. O llegir els meus llibres, naturalment, per això els escric!

Pere Morey és un escriptor molt qualificat i que personalment admiro molt; he llegit dos dels seus llibres, entre el quals «La darrera canonada», i opino que té un estil d'escriure que converteix allò més mediocre i aparentment avorrit en una obra mestra. A més, reflecteix molt bé el seu sentit de l'humor en els seus protagonistes, fent que el lector s'hi senti a gust llegint-ho i fins i tot sentint-s'hi identificat. És un gènere molt concret, la novel·la històrica, que a poca gent entusiasma tant com a mi, però crec que els llibres d'aquest magnífic escriptor són una eina esplèndida per a totes aquelles persones que volen saber d'on provenen les seves arrels o volen conèixer un poc més sobre com funcionava el món en un passat que sembla llunyà però que en realitat no ho és tant. Ha estat tot un plaer entrevistar-lo i espero que hagi servit perquè més d'un conegui un tipus de literatura poc freqüent en l'àmbit juvenil però que pot resultar igualment molt interessant.

Miquel Maimó Vidal

4^t ESO C