Graduació 2n Batxillerat

ELS ALUMNES DE 2N DE BATXILLERAT ORGANITZEN UN ACTE DE COMIAT

Divendres dia 12 de juny, els alumnes de 2n de Batxillerat  després de tot un any de tensió varen celebrar una festa-sopar de comiat. L'acte va tenir lloc al pati de l'institut i va consistir en dos moments, el primer en presència dels pares que va reunir:

• Un parlament a càrrec d'una alumna.
• Una representació/diàleg a partir de l'experiència d'estudiant a càrrec de dos alumnes.
• Lliurament de diplomes a càrrec dels diferents tutors.
• Un discurs per part del director.

 El vespre va  acabar amb un sopar d'alumnes i professors.

Us en deixam una mostra fotogràfica i el discurs dels alumnes.

DISCURS 

GRADUACIÓ

Ines Obrador Lafargue

 

 

És llei de vida que tot el que comença té un final, però aquest ha arribat molt de pressa.

Alguns arribaren a l’institut quan només tenien 12 anys i hi han passat els 6 darrers, altres, només en fa dos que hi som; però tenim en comú haver compartit alguns dels anys més bonics i despreocupats de la nostra vida, en què hem anat creixent i ens hem vist créixer. 

 

Alguns fan 20 centímetres més que quan entraren per primer pic per la porta d’entrada, i, per a altres, el canvi ha estat menys visible però d’igual intensitat.

Hem après a comptar i a fer equacions de segon grau, a conjugar verbs en anglès, ens hem convertit en autèntics experts en literatura castellana dels anys 20 o, entre moltes altres coses, que si volem tenir un tros de pizza del bar, hem de córrer. Perquè efectivament, aquí també hem après a viure.

Hem fet noves i autèntiques amistats, hem superat els nostres límits i descobert que en realitat, no en tenim. També hem hagut d’acceptar que no sempre les coses poden ser com ens agradarien i que, com en tota comunitat, hi ha unes regles que hem de seguir.

Aquests dos anys de batxillerat no han estat fàcils. Cansament, dies interminables en què et demanaves quan acabaria tot, aprofitar qualsevol moment per repassar l’examen de demà i els horabaixes sense sortir de l’habitació, a més de nervis i, fins i tot alguns, plors. 

 

Però companys, ja està, ho hem fet i està superat. I és que, mirant-ho amb perspectiva, ens adonam que han estat dos anys increïbles, dos anys molt intensos que, quan d’aquí 20 o 30 anys recordem, ho farem amb la malenconia que foren els millors.

Rememorarem les classes en què parlàvem de tot menys del temari, els viatges i les sortides, els exercicis de la pàgina “onefortyfive” de matemàtiques o els “no te me vayas” de castellà.

Però no tot el mèrit és nostre, res no hauria estat possible sense el suport incondicional del nostre entorn. És important donar les gràcies a les persones que ens han hagut d’aguantar quan ens enfadàvem per qualsevol cosa, les qui eren víctimes del nostre mal humor i que, tot i així, han estat sempre al nostre costat, els pares. Gràcies per tot, no crec que arribem mai a agrair tot el que heu fet per nosaltres i tot el que seguiu fent per donar-nos un futur millor.

Gràcies també als professors, que ens heu guiat en aquesta etapa i que ens heu ensenyat molt més que el que es troba als llibres.

L’any que ve, o més ben dit, d’aquí només tres mesos, tot serà diferent. Uns prendrem un camí i els altres en seguiran un de completament diferent, uns quedaran i altres partiran. Ens enfrontarem a una nova realitat a la qual ens haurem d’adaptar i haurem de canviar els nostres petits costums. Bàsicament, haurem d’aprendre a ser adults.

Sé, però, que sigui el que sigui el que ens espera, triomfarem. Cada un de nosaltres és especial i gran persona, i només esper que les relacions que hem establert entre nosaltres perdurin.

Ara només queda gaudir de la nostra nova llibertat, dormir fins les dotze cada dia i sortir fins que el cos aguanti. Perquè, efectivament, ens ho mereixem.